Testimoni de tantes guerres i de la Rússia de Putin
Marc Marginedas (Barcelona, 1967), periodista. Acaba de publicar Rusia contra el mundo (Península, 2025). De molt jove va tenir clar què volia fer fins al punt de rebutjar una primera oferta de treball perquè no era en la secció que cobejava. S’havia preparat per dedicar-se al periodisme internacional i concretament per ser corresponsal. Aviat li va arribar la proposta que esperava, la de redactor a la secció d’Internacional d’El Periódico de Catalunya. Allà va començar les seves incursions com a enviat especial al món àrab seguides per la corresponsalia al Marroc i Algèria on va cobrir la guerra civil d’aquell país. Enviat a Moscou, va seguir la segona guerra de Txetxènia. Corresponsal de guerra a l’Afganistan, va anar tres vegades a la guerra de l’Iraq. La tercera, va ser segrestat, l’1 de setembre de 2014, durant sis mesos (experiència recollida al documental Regreso a Raqqa). Un cop alliberat va tornar a Moscou d’on va sortir el febrer de 2022 per anar a Ucraïna i informar de la invasió russa. Com tants altres corresponsals, no pot tornar a Moscou. També ha publicat Periodismo en el campo de batalla: 15 años tras el rastro de la yihad (RBA, 2013).
Rusia contra el mundo alerta de l’amenaça del putinisme construït a partir dels atemptats de Moscou i Riazan el 1999. Aquestes accions, que van causar centenars de víctimes, van encarrilar la consolidació de Vladímir Putin, un procés en què, escriu, la comunitat internacional té molta responsabilitat. Què es va fer malament?
El 1999, sabent que Putin havia arribat al poder mitjançant atemptats de falsa bandera, va haver-hi una mena d’intenció, de voluntat, de mirar cap a una altra banda. Tant per part de l’Administració Clinton amb Madeleine Albright [secretària d’Estat] com per part de Tony Blair que va tancar els ulls, per exemple, en el cas dels tècnics i cooperants britànics a Txetxènia segrestats i, alguns d’ells, brutalment assassinats.
Per raons econòmiques o per motius geopolítics?
En general, per comoditat. Rússia era un estat afeblit. La idea era: el que passa dins les fronteres de Rússia no ens importa i tanquem els ulls. Això era molt greu, però el problema es va traslladar a les eleccions posteriors, quan tot va ser més difícil de gestionar amb un president totalment empoderat que va aconseguir coses que mai ni la Unió Soviètica havia somiat durant la guerra freda. Per exemple, tenir una administració amiga als Estats Units, una part del Partit Republicà que simpatitza amb Putin o la presència de Rússia a l’Amèrica Llatina.
