Tothom creix contra algú, i Irène Némirovsky (Kíiv, 1903-Auschwitz, 1942), escriptora russa en llengua francesa, creix contra la seva mare: l’odiava amb un odi «abominable», tal com el descriu a la primera novel·la publicada, L’enemiga (1928). Segons tots els testimonis, era una persona tan despietada que l’any 1945, quan les seves netes òrfenes es van presentar davant d’ella, en comptes d’acollir-les els va dir, suposadament, que per a casos semblants al seu hi havia hospicis per a nens pobres.

És una llàstima que no es pugui escoltar la seva versió de la història, però als lectors d’Irène Némirovsky no ens estranya gaire una reacció així —una venjança vicària— perquè no són poques les novel·les de la seva filla on l’humilia i l’ofèn cruament pintant-la com una bruixa moral de qui calia mantenir-se a distància. A El ball (1930), un matrimoni de petits burgesos enriquits de sobte volen solemnitzar la seva entrada a l’alta societat de París amb la celebració d’un ball, però la tramesa de les invitacions per als dos-cents convidats selectes recau en la filla, que no es dirigeix a correus sinó que les esquinça i les llença al Sena, a l’espera després de l’arribada de la gran nit per contemplar el triomf del seu ressentiment contra la mare, devastada per l’amarg fracàs que l’assota.

L’enemistat entre mare i filla és el gran tema de la narrativa d’Irène Némirovsky —a la melodramàtica Jezabel (1936), una dona d’edat avançada i obsessionada amb el culte a la seva imatge pública, a la recerca de l’admiració més que de l’amor, permet que la seva filla de dinou anys es dessagni durant un part, com si al darrere s’hi amagués la impossibilitat d’acceptar que els anys passen i estigués a punt d’esdevenir àvia. I sí, llegim Irène Némirovsky i sovint tenim la sensació que el que anima l’escriptura és narrar la manera amb què una mare pot detestar la seva filla perquè, en emergir com a dona adulta, es converteix en una amenaça —una rival sexual— que fa ombra a la seva esplendor i als seus èxits amb els homes.