Faites-vous élire! Per a algú que es vulgui dedicar a la política, és més important a llarg termini una sòlida base local que un efímer càrrec ministerial. Un dels poquíssims consells que va donar François Mitterrand als seus col·laboradors, Martine Aubry entre ells, i que ell mateix no va deixar de portar a la pràctica (el seu propi fief eren Chateau-Chinon i el departament de la Nièvre, per als quals va ser successivament diputat, senador, president del consell general, i alcalde).

Aubry fa el pas a les eleccions municipals del 1995, en acceptar la proposta de Pierre Mauroy –gran patró del socialisme francès, primer ministre de Mitterrand entre 1981 i 1984 i alcalde de Lilla des de 1973– de convertir-se en la seva successora. Aubry establia així el seu propi feu, primer com a adjunta a Mauroy, i a partir de 2001 com a alcaldessa de Lilla, alhora que cap de la poderosa federació socialista del Nord, capaç d’alterar per si sola els equilibris al PS. Enguany, i després de vint-i-quatre anys en el càrrec, Aubry s’ha fet a un costat per deixar pas a una nova generació. El balanç del seu llegat, a Lilla i sobretot a la política nacional, és avui, com ella mateixa, controvertit.

Però a mitjan anys 90 Martine Aubry era una estrella en el panorama polític francès, i més enllà. Nascuda el 1950, la filla de Marie i Jacques Delors va fer estudis superiors d’economia i ciències polítiques, i el 1974 va formar part de la promoció Léon Blum de l’École Nationale d’Administration (ENA). Militant del sindicat CFDT i del PS, la seva carrera s’enlaira a partir de la victòria de Mitterrand i la formació del govern Mauroy. Com a cap de gabinet adjunta del ministre de treball Jean Aroux, participarà en l’elaboració de la reforma del 1982 que va millorar les condicions de treball i els drets laborals. Aubry es crea una reputació de persona capaç i competent, coneixedora de la maquinària administrativa i legal de l’Estat.

Més enllà de l’àmbit social, Aubry es confirma com una gestora eficaç i innovadora quan el 1989 accepta la proposta de Jean Gandois, industrial de renom, bon amic de la família i futur líder de la patronal francesa (CNPF), de fer-se càrrec de la direcció general adjunta del grup públic Pechiney: «Hauria volgut fer-ne la primera CEO d’un gran grup industrial, però me la van prendre». Édith Cresson la nomena ministra de Treball, i entre 1991 i 1993, amb un atur creixent, especialment entre els treballadors amb menys formació i entre els joves, Aubry llança el debat sobre la reducció de la jornada laboral, la millora de la formació professional i l’enfortiment de la protecció social.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.