«Soc un home modern que dirigeix un país modern», va proclamar Tony Blair, l’últim líder laborista britànic, abans de Keir Starmer, que va arrabassar el poder als conservadors (després, Gordon Brown li’l va prendre per perdre’l al cap de poc temps). Era l’any 1997. Vint-i-set anys després, el titular del 10 de Downing Street no pot afirmar res de semblant. Ja deia Heràclit que no és possible travessar el mateix riu dues vegades, perquè ni l’aigua ni l’home serien els mateixos. I el mateix es pot aplicar a un partit polític i a una nació.

Starmer, amb aquest look anys 50 que sembla extret de la sèrie de televisió Mad Men, no és el Tony Blair del 97, el Labour no és el Labour de Tony Blair (al qual va extirpar els principis fundacionals del socialisme per convertir-lo en una formació d’entre centre i centreesquerra) i el Regne Unit no té res a veure amb la Cool Britannia que estava a punt de passar el full del segle XX i obrir el del nou mil·lenni, el d’Oasis, les Spice Girls, Tracy Emin i els «joves artistes britànics», David Beckham, la Premier League, el menjar de fusió, la cultura de les terrasses a l’aire lliure, el cafè exprés i el capuccino…

Blair, que després va perdre l’aura màgica a causa de la guerra de l’Iraq i altres raons, va agafar les regnes d’un país esgotat per l’experiment thatcherista de capitalisme salvatge (i les postres que van ser John Major), que demanava a crits idees noves i aire fresc, i, si més no d’entrada, els els va donar. Starmer és tot el contrari, una mena de genet de l’Apocalipsi que pronostica el diluvi universal i plagues indescriptibles, un profeta de la misèria que assegura que tot empitjorarà en comptes de millorar, que als britànics (rics i pobres) els esperen temps encara més durs, no hi ha diners, i si potser hi ha llum al final del túnel, és un túnel fosquíssim i llarguíssim i, segurament, és la d’un tren que va en direcció contrària. Cordeu-vos els cinturons!

És com si el successor de Joan Laporta al Barça anunciés, tot just acabat d’arribar, la pujada dels preus de les entrades, els abonaments i els carnets de soci, que no hi ha ni un duro per a fitxatges, no es pot descartar la venda de Lamine Yamal al Reial Madrid, i que els aficionats s’oblidin de guanyar la Champions, la Lliga, la Copa i fins i tot el torneig Gamper durant molts anys. Que amb no baixar a Segona Divisió ja es poden donar per satisfets. Estarien il·lusionats? Doncs passa el mateix amb els votants britànics.