El passat dissabte 13 de juny va fer deu anys de l’aprovació per part del Parlament de les Illes Balears de la Llei 10/2016 per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme. Coneguda popularment com a Llei de Fosses, la vigília del seu desè aniversari es va celebrar, a la mateixa cambra balear, una doblement reivindicativa jornada de balanç d’una legislació singular, ja que va ser aprovada per unanimitat i –malgrat la irrupció de Vox i a diferència de la seva germana, la també autonòmica Llei de memòria i reconeixement democràtic– encara és vigent.

Sota la direcció dels professors de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Margalida Capellà i David Ginard, de Dret internacional i d’Història Contemporània respectivament, la jornada va arrencar amb una intervenció de la mateixa Capellà qui aleshores va ser-ne la ponent. Com va reconèixer la jurista esdevinguda puntualment política, va ser la convicció sobre la necessitat de disposar d’un marc legal adient per respondre a la demanda civil dels familiars de les víctimes i a l’exigència democràtica de tancar una qüestió de drets humans irresolta, allò que va portar-la a l’escó parlamentari.

Per Capellà, aquest plantejament civicolegal i la cerca de la complicitat informada i humana amb la resta de grups va facilitar un consens inèdit durant la seva aprovació (del Partit Popular fins als ecosobiranistes de Més, passant per l’episòdic Ciudadanos), un desplegament consistent que ja suma cinc plans de fosses i una continuïtat fora de perill malgrat l’alternança a l’Executiu. La professora de la UIB va encoratjar a no defallir davant conjuntures negatives com la present i, sobretot, va recordar la importància d’aprofitar felices i excepcionals anomalies. Així, va versionar les paraules dites per l’aleshores portaveu popular –«La memòria és vida»– per convertir-les en un «la memòria és viva». I ho va exemplificar amb el comentari d’una emocionada assistent a la votació d’ara fa deu anys: «Hem guanyat? No havíem guanyat mai.»