El primer dimarts després del primer dilluns de novembre està marcat al calendari d’observadors polítics de tot el món com a clau. Els Estats Units aquell dia votaran per renovar tota la Cambra de Representants i un terç del Senat, en el que serà el gran punt d’inflexió de la segona presidència de Trump. Serà també el punt de partida d’una llarga, eterna campanya presidencial per al 2028, amb el Partit Demòcrata començant a buscar un cap de files.
Per als observadors europeus (i per a força comentaristes americans), les eleccions legislatives són vistes i analitzades com una narrativa unificada, una competició entre dos partits. Tenim una llista de candidats republicans, més o menys lleials a Trump, i una llista de candidats demòcrates que ofereixen una alternativa al president. Hi ha dues estratègies, dues visions de país enfrontades, i després de la votació, un partit guanyador amb líders capaços de dirigir-lo cap a la victòria.
La cosa, no obstant això, és força més complicada. Per començar, perquè les eleccions al Congrés són només una fracció de tot el que es vota aquest novembre. Trenta-sis estats i tres territoris escolliran governadors; pràcticament tots els estats renovaran els seus legislatius, totalment o parcialment. A més a més, hi ha desenes d’eleccions a fiscal general, secretaris d’estat (la persona que gestiona les eleccions a escala estatal), tresorers, jutges, i incomptables càrrecs regionals, municipals o a escala de districte, molts dels quals en votacions competitives.
Els Estats Units és un país federal i molt descentralitzat. Tot i que el Congrés i el Govern federal dominen el debat aquests dies, per a molts votants són totes aquestes eleccions estatals les que tindran un efecte més directe sobre la vida diària de la gent, ja que són els governadors i els legislatius estatals els que prenen moltes de les decisions importants sobre educació, sanitat o drets civils.
Quan parlem de lideratges i partits polítics, a més a més, és important recalcar que cadascuna d’aquestes votacions són eleccions completament separades, sense gairebé cap coordinació o comunicació directa entre candidats. El Congrés és escollit en districtes uninominals per majoria simple, essencialment creant 435 eleccions a representant i 35 a senador separades, amb cada candidat polític fent la seva campanya en solitari.
Potencials líders per al 2028
Aquí no hi ha «llistes», ni una direcció del partit que decideix qui serà candidat, ni una estructura nacional o estatal comuna a tots els candidats. A cada districte els candidats fan la seva campanya i competeixen en primàries si n’hi ha més d’un que vol el càrrec. De forma crucial, cada candidat ha de recaptar per a la seva campanya, i ha de muntar la seva infraestructura.
Quan parlem, doncs, sobre com les legislatives de 2026 representen una oportunitat per a nous lideratges al Partit Demòcrata, s’ha d’entendre en aquest context. El 4 de novembre és molt probable que tinguem més càrrecs electes demòcrates i més poder institucional. El que no veurem és un «líder» del partit, o un nou missatge unificat de l’oposició contra Trump si, com es preveu, acaben guanyant la majoria en una de les dues cambres legislatives federals.
