Han corregut rius de tinta analitzant els punts forts i els punts febles de la nostra sanitat, que s’han posat en evidència per la pandèmia de la covid-19 de la qual recordem el quart aniversari. I, malgrat tot, a penes n’hem sabut treure lliçons, no solament pel que fa al nostre malparat sistema nacional de salut (SNS) i a les sanitats autonòmiques, sinó, en general, en relació amb la conveniència de configurar sense dilació una governança que ens ajudi a enfrontar-nos en comú a reptes d’aquest i altres tipus davant dels quals només ens podem armar implementant polítiques més solidàries que abandonin el frontisme i el nacionalpopulisme.

El canvi climàtic i les catàstrofes naturals que porta associades, la seguretat tant a escala local com europea, l’auge de la ciberdelinqüència, la incertesa econòmica i una demografia en caiguda lliure a Occident, apel·len a un rearmament ideològic i polític que posi èmfasi en la col·laboració i la lleialtat en un nou context que faci prevaldre un projecte de regeneració institucional per a una millor convivència en comú. Aquesta seria la millor lliçó que podríem haver après després de fer front a una de les pitjors emergències sanitàries que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial, però sembla que ha caigut en sac foradat.

La pandèmia va posar de manifest les insuficiències d’un sistema sanitari considerat tradicionalment com un dels millors del món, però que, sens dubte, s’ha anat degradant no –o no solament– per les raons pressupostàries a les quals s’al·ludeix repetidament, sinó per desinterès i bloqueig polític tant del Govern central com dels governs autonòmics. El primer, per traslladar els problemes als segons (vostès tenen la sanitat transferida!) i els segons, per imputar al Govern central falta de finançament i violació de les seves competències (si no derivant el pressupost de sanitat cap a altres prioritats).

D’aquesta manera s’ha anat forjant un SNS fragmentat en 17 subsistemes amb diferents procediments d’informació i vigilància epidemiològica, desigualtats territorials, privatitzacions i amb una aproximació deficient a l’avaluació de nous medicaments i tecnologies sanitàries en un context de màxima pressió per part de la indústria. És inacceptable que Espanya disposi en l’actualitat de set agències d’avaluació tecnològica que són majorment òrgans consultius i de col·locació laboral, sense capacitat executiva i dependents de l’administració i del partit polític de torn. Això afebleix la possibilitat de contenir la medicalització, el pressupost sanitari i la hipocondria social promocionats per la indústria a través dels mitjans de comunicació i de la subvenció mercantilitzada de l’anomenada «formació continuada», en complicitat amb els interessos corporatius dels professionals sanitaris.