És conegut que la crisi climàtica mata, com es comprova arreu del món diàriament i com ho acabem de viure a Espanya amb la dana que ha assolat una part de la província de València. Menys conegut és que aquesta mateixa crisi climàtica tibi la convivència i la política fins a extrems encara per descobrir.

A l’afecció de la crisi climàtica en una societat determinada se l’anomena canvi global. Res no hi escapa: afecta el territori, l’economia, la convivència i també el sistema polític. Com va afirmar Naomi Klein en el títol d’un dels seus llibres Això ho canvia tot (Ona Llibres), res no en queda al marge. La tragèdia de la dana de València ofereix una trista oportunitat per comprovar-ho. Encara que les dades són provisionals i caldrà esperar un temps per delimitar fins on arriben els efectes de la catàstrofe, ja n’hi ha alguns fets coneguts.

El primer, el més evident i dolorós, la pèrdua de vides humanes. A l’hora d’escriure aquestes línies, són 222 els morts a les províncies de València, 7 a Castella-la Manxa i 1 a Andalusia. Alhora que s’elabora el dol, sorgeix una pregunta: es podria haver evitat? La resposta més assenyada és «probablement». Tot fa pensar que una gestió correcta dels avisos i una ordenació adequada del territori no haurien evitat la riuada provocada per la dana, però sí moltes de les víctimes mortals; potser totes.

Debats en la immediatesa

En aquest context, dos debats sorgeixen immediatament. El primer, sobre el sistema d’avisos i emergències. El segon, sobre la falta de resiliència d’una ordenació del territori pensada al marge de la nova realitat climàtica.

Han de ser els càrrecs públics els que prenguin la decisió d’emetre les alertes o posar en marxa mesures com el confinament de la població?

Tal com s’ha detallat en nombrosos treballs periodístics, i com va enumerar minuciosament en la seva compareixença a petició pròpia al Congrés dels Diputats la vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica Teresa Ribera, el sistema d’avisos de l’AEMET, la informació subministrada per la Confederació del Xúquer i els protocols establerts van funcionar com estava previst. Però la gestió de la Generalitat Valenciana, que va trigar dotze hores a emetre l’alerta a la ciutadania en una sessió del CECOPI de la qual encara queden coses per saber, va ser un dels motius que expliquen la catàstrofe.

Quan encara queda per confirmar si aquest punt acaba als tribunals, cal plantejar-se fins on ha d’arribar la implicació i la presa de decisions dels polítics i on comencen les tasques i les decisions dels responsables tècnics. És a dir, han de ser els càrrecs públics els que prenguin la decisió d’emetre les alertes o posar en marxa mesures com el confinament de la població? Quines decisions han d’estar reglamentades sota l’automatisme tècnic? La gravetat de la situació pot portar a la temptació de situar el conjunt de responsabilitats en l’esfera tècnica, però convé no oblidar que moltes d’aquestes decisions es basen en un pla de gestió de riscos en el qual, sovint, cal posar en la balança diferents elements, aspecte bàsic de l’acció política.