Un dels aspectes més curiosos de l’art contemporani és observar la gran importància que té la convocatòria a qualsevol manifestació artística: qui convoca, des d’on es convoca i com es convoca per a aconseguir l’èxit d’una exposició. No és el mateix que qui convoqui a la inauguració d’una exposició d’art sigui el president d’un govern, que la invitació s’enviï des de la institució que exposarà l’obra o que vingui acompanyada per una nota de l’artista mostrant el seu desig que s’acudeixi a la mostra.

No és el mateix que Madame Geoffrin convoqués al seu saló de París a Denis Diderot, on el podien declarar rei per una nit i l’enginy convivia amb l’evasió, que ser convocat per prendre un te a mitja tarda. No és el mateix ser convidats a assistir a la inauguració d’una exposició de Jeff Koons a la Fundació Louis Vuitton, on l’artista impartirà una conferència, que assistir a un opening sense la presència de l’artista; i tampoc no és el mateix acudir a la première d’una pel·lícula al Festival de Venècia que anar a l’estrena de la mateixa pel·lícula en una petita ciutat.

Podríem posar milers d’exemples en els quals la convocatòria opera com el detonant que ens porta a considerar-nos afortunats, elegits i únics. Quantes exposicions han fracassat per no haver mesurat bé l’impacte que té la manera de convocar els ciutadans a veure-la. Així doncs, la convocatòria comunica al món un nou esdeveniment cultural i esdevé un vehicle que en determina, ja no sols l’èxit, sinó també la dimensió cultural; i fins i tot, portant-ho a l’extrem, la qualitat.

Hem vist que qui convoca és essencial perquè moltes persones acudeixen a les exposicions amb l’esperança i l’interès de saludar l’amfitrió. Així doncs, l’exposició adquireix importància per a moltes persones per raó de qui ens convida o dels qui hi assistiran. «He vist o saludat a tal persona» esdevé un dels factors que poden contribuir a l’èxit o al fracàs de l’obra exposada.