«El principi de legalitat està per sobre del principi d’eficiència». En les discussions sobre les dificultats burocràtiques en què es troba la recerca científica a Espanya, aquest argument acaba el debat. Hi ha lleis estatals generals de gestió dels recursos públics o de personal que han de ser seguides encara que acabin portant al seu malbaratament.
Un exemple. Una de les institucions estatals per a la recerca, l’INIA (Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias), fundada l’any 1945, tenia una estructura distribuïda per tot el país. L’any 1982, en el marc de les transferències d’Agricultura, els instituts perifèrics es van transferir a les autonomies. A Catalunya es va crear l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària) que va prendre la forma d’empresa pública. L’IRTA ha passat d’una dotzena de funcionaris al gairebé miler de treballadors actual. Es va mantenir un nucli central de l’INIA a Madrid amb personal propi i integrat en la funció pública.
En un moment determinat, per fer un contracte de personal eventual amb càrrec a projectes, que acostumen a tenir una durada de tres anys, la seva maquinària necessitava divuit mesos fet que impossibilitava executar el treball previst. La solució trobada va ser incorporar l’INIA al CSIC, la principal institució de l’Estat per a recerca, a la qual el seu estatus d’Agència Estatal li permet que només (!) necessiti sis mesos per fer un contracte. El curiós és que una llei de 2015 va eliminar les agències estatals i el CSIC funciona en un estat d’alegalitat que és, sovint, el més favorable.
Solucions diverses
Per evitar que la gestió de la recerca finançada amb fons públics quedi embolicada en la malla de les normes de la funció pública a diferents països han trobat solucions diverses. Per exemple, a Alemanya les grans institucions de recerca com la Societat Max-Planck (amb un pressupost de més de 2.000 milions d’euros) té un estatus d’associació, i la DFG (Fundació Alemanya per a la Recerca Científica), que gestiona 3.600 milions d’euros aportats en un 70 % per l’Estat Federal i un 29 % pels länder, és una societat independent.
A Portugal, l’acció del ministre Mariano Gago, físic i ministre de Recerca en diversos governs socialistes, va convèncer els polítics de crear una Fundació independent, la FCT (Fundació per a la Ciència i la Tecnologia), que gestiona els fons de recerca (uns 400 milions d’euros) a base de comitès externs. A França, on hi ha una molt complexa col·lecció d’estructures de recerca, han acabat creant una Agència de gestió de projectes, l’ANR (Agència Nacional de la Recerca) amb un pressupost de 1.200 milions d’euros que executen les Universitats i les organitzacions de recerca la més important de les quals és el CNRS (Centre Nacional de Recerca Científica). Aquestes organitzacions són organismes autònoms com el CNRS que es regeixen pel dret públic o altres com el molt poderós CEA (Commissariat à l’Énergie Atomique) funcionen amb una mescla de dret públic i privat. Molts centres de recerca tenen una dependència múltiple que fa les coses generalment complicades.
