Segons Schopenhauer només l’art fa que la vida valgui la pena. I segons Proust la veritable vida és la literatura.
Bé. Tots dos tenen raó i estan equivocats.
Mario Vargas Llosa ha mort recentment. Li devem una llarga sèrie d’obres literàries exemplars, i són admirables la seva energia i la seva voluntat d’intervenció en les lluites dels seus temps.
Entre les anècdotes més significatives n’hi ha una de quan feia campanya per a la presidència del Perú. Ple de convicció, de sentit de la responsabilitat i potser també d’ambició personal, i alhora alienat, confús i fins i tot fastiguejat per la naturalesa de representació dels mítings, els discursos i els debats, de repetir consignes, de fer petons a nadons mocosos, freqüentar individus sense valor i parlar a les multituds, abans de començar cada jornada de la campanya electoral, fos on fos, es reservava cada matí uns minuts de solitud al lavabo per rellegir un poema de Góngora.
O era de Quevedo? Tant se val. El cas és que, vigoritzat per aquella breu lectura o aquell contacte breu i intens amb l’alta literatura, aquella injecció de «vida real», ja podia afrontar les servituds de la jornada. Va perdre les eleccions, però, per descomptat, va conservar la literatura. La literatura tot ho realça, tot ho eleva, ordena i salva. Sense, sentiríem la vida com una carrera de rates que acaba malament. Ara bé, seria estúpid confondre una cosa amb l’altra.
Penso en aquesta obra mestra que és Tempestades de acero, on Ernst Jünger explica les seves experiències com a soldat i cap de patrulla d’assalt durant la Primera Guerra Mundial.
Julien Gracq, que també va conèixer l’experiència extrema del combat —però breument, perquè de seguida va caure pres dels invasors alemanys—, després de llegir Tempestades de acero va sentenciar que era el millor llibre de guerra que s’havia escrit mai.
Emana d’aquest llibre un sentit ferri i humanista de la vida, del combat i de la mort. Jünger té un efecte tranquil·litzador i exaltant. Sempre és convincent en la seva obstinació a convèncer el lector que tot, en la vida, fins i tot allò que és més atroç, més absurd i injust, té sentit, i no un sentit qualsevol sinó excepcional, transcendent.
Indignació de Jünger
Després de la Primera Guerra Mundial va tenir a Alemanya i a l’estranger un èxit colossal Sin novedad en el frente, d’Erich Maria Remarque, qui, igual que Jünger, havia combatut en la guerra de trinxeres i explicava les seves experiències en forma de novel·la. A Jünger el va indignar el testimoniatge bèl·lic de Remarque. Sostenia que el seu realisme nihilista devaluava el valor heroic dels sacrificis que havien compartit i de la sang vessada per tants camarades: reduïa l’experiència inefable a pura pèrdua.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




