Si he de morir, sepulteu-me
en una tomba elevada
entre les vastes estepes
a la Ucraïna estimada,
que les àmplies prades
i el Dnipró i les cingleres
es vegin i se senti
el rugir de les cascades.
Taràs Xevtxenko, «Testament».
(Traducció d’Andríi Antonovskyi i Catalina Girona).
Què significa voler assassinar un poeta mort fa més de cent seixanta anys? He transcrit els primers versos de «Testament», del poeta ucraïnès Taràs Xevtxenko, que es van llegir en la cloenda del seminari «Els altres Verdaguers d’Europa», celebrat a la Vil·la Joana fa dos anys, tres mesos justos després de l’inici de la guerra total russa a Ucraïna. L’agermanament entre dos poetes nacionals del XIX –refundadors de sengles tradicions literàries europees– era una manera digna i forta d’agermanar-nos amb el poble ucraïnès i de reconèixer que Rússia fa la guerra a la cultura, a la literatura, a la poesia ucraïnesa.
No podia deixar de recordar-ho, dos anys més tard, a la plaça central de la vil·la de Borodianka quan, el maig passat, una delegació d’escriptors europeus vam acostar-nos a honorar l’estàtua de Taràs Xevtxenko, executada amb dos trets al front. Les visites de missions europees i internacionals a les zones «desocupades» –és a dir, alliberades per l’exèrcit ucraïnès després de l’ocupació russa– permeten prendre la mesura de la crueltat extrema dels russos: tortura, execucions, tancs bombardejant a cremadent edificis habitats i destrucció sistemàtica del patrimoni cultural ucraïnès.
Un genocidi cultural
Com és que una societat com la catalana no aconsegueix canviar de conversa sobre la guerra d’agressió russa a Ucraïna? Nosaltres hauríem d’entendre fàcilment que no som pas davant d’una guerra per uns territoris determinats, oi? Perquè, en principi, hauríem de saber reconèixer els trets d’un genocidi cultural on són indestriables la destrucció de ciutats, de vides, de democràcia, de llengua i de cultura. L’endemà de la visita als barris bombardejats de Borodianka i als escenaris de la tortura a Butxa, mentre passejàvem entre les parets nues del museu Khanenko de Kíiv, la directora m’explicava que tenien més de vint-i-cinc mil pintures –des d’icones bizantines fins als clàssics de la pintura ucraïnesa i europea, amb Bellinis i Rubens i Zurbarans–, i les preguntes arribaven al galop. El primer dia de la guerra total, amb el bombardeig despietat de la capital, un projectil va esclatar al vestíbul del museu. En resposta, treballadors i voluntaris es van jugar la vida els dies següents per posar en caixes tots els quadres i endur-se’ls a un lloc segur, de manera que ara, a les parets buides del museu, hi ressonaven les preguntes dia i nit.
