En el món global d’avui l’espai dels fluxos de circulació (de persones, béns, capitals, identitats o imatges) està substituint l’espai dels llocs. Les fronteres estatals són cada cop més irrellevants i supèrflues. Les identitats politicoculturals de nivell nacional s’estan «desterritorialitzant» i les interaccions que es produeixen «sense distàncies ni fronteres» desplacen les institucions territorials basades en el lloc físic.

La denominada Teoria Urbana Crítica, que emergeix en els anys 80 del segle XX, se centra en el fet que la creixent circulació accelerada que es produeix a l’espai global provoca una «compressió espaciotemporal» generadora d’unes noves expectatives territorials. En aquest marc, la globalització s’hauria d’entendre com la gestació d’uns canvis en el territori a escales diverses, múltiples i superposades: una mena de «re-escalament o redimensionament territorial niat» (com el joc de les nines russes) que emergeix de la relació entre processos estatals i urbans.

Però aquest redimensionament territorial implica conseqüències importants, com el predomini de les escales territorials menors. Les escales locals-regionals són més aptes per a superar els inconvenients de la globalització econòmica. D’altra banda, el redimensionament comporta l’emergència de noves constel·lacions urbanes-regionals que, transcendint l’escala urbana, permeten visualitzar noves escales subnacionals que impliquen «noves dinàmiques d’acumulació de capital».

Si la globalització iniciada a principis del segle XX es va realitzar espacialment en el marc estatal, la globalització postfordista, posterior al 1970, va intensificar unes noves formes d’organització supranacionals i, després, subnacionals, fent de la globalització un procés continu de dinàmiques de desterritorialització i reterritorialització. D’aquí ve el terme glocalització, per indicar el procés interactiu entre global i local-regional.