A Keep Your Courage (2023), el darrer àlbum en solitari de l’estatunidenca Natalie Merchant (1963), s’hi inclou una de les seves cançons més llargues –gairebé vuit minuts– i més políticament explícites del seu repertori: Sister Tilly. Tot i que l’antiga líder de 10.000 Maniacs no ha amagat mai les seves conviccions, aquesta peça funciona com un homenatge a totes les dones fortes de la generació de la seva mare. Amb una estructura musical on podem detectar fins a tres cançons en una, l’acumulació de referents feministes passa del record melancòlic a la celebració vindicativa, per tancar amb un reconeixement al llegat deixat per totes elles.
Lluny de ser una lluita de part, el feminisme se’ns presenta com un perfeccionament. Perquè en la incorporació de la dona al relat històric aquest guanya en complexitat, precisió i riquesa. Perquè en assumir les seves lluites la nostra societat millora en equitat, en justícia i en aquella tríada revolucionària –llibertat, igualtat, fraternitat– tan vigent ahir com avui. Ara bé, defensar una bona (i necessària) causa no garanteix res. Ho expressa amb contundència la periodista Sílvia Marimon (Sabadell, 1973): «ser lliure, però, no ha estat mai fàcil».
Responsable al diari Ara dels temes més vinculats a història i memòria, acaba de presentar el seu Inventari d’històries silenciades (Eumo, 2026). En aquest breu volum il·lustrat per Judith González, enfila en ordre cronològic 25 capítols on rescata el (negligit, oblidat, menystingut...) protagonisme femení, a partir d’espigolar les recerques de diferents experts referenciats a la sintètica i útil bibliografia final. D’aquesta manera, Marimon ens porta des de les coves prehistòriques, on només a través de l’anàlisi de l’ADN s’ha pogut corregir el biaix masclista, fins a la significació de les lluites feministes durant la Transició per abolir la consideració de l’adulteri (si era per part de la dona, és clar) com a delicte.
Entremig, hi ha tota una diversitat de dones singulars: des de la romana Gal·la Placídia fins a les milicianes de la Guerra Civil, des de les líders de les bullangues barcelonines del XIX fins a la pionera primera biblioteca de dones d’Europa promoguda per Francesca Bonnemaison. Dins d’aquest ampli ventall també s’inclou, lògicament, la consecució del dret a vot femení durant la Segona República. De fet, Espanya va esdevenir, per sorprenent que sembli, un dels primers països a aprovar-lo (l’honor d’encapçalar la llista correspon a Nova Zelanda i Finlàndia, el 1893 i el 1907, respectivament).
