«Et consideres un poeta?», li van preguntar a Joan Manuel Serrat. «Jo només faig cançons», va respondre. I és així. És clar que una cançó és poema, però també és música. Fer cançons és un ofici ben definit, ple de tècniques i de misteris. Tendim a confondre els oficis a l’hora de classificar-los. El jurat dels premis Nobel va interpretar que la poesia és literatura a l’hora de concedir el guardó a Bob Dylan. Res a dir, però no és exacte. Quan s’encasella el teatre dins el ric calaix de la literatura, se’n despullen disciplines com el mim, la coreografia i la rapsòdia, entre d’altres. Els cantautors recullen la torxa dels trobadors medievals i enfonsen les arrels fins als cantors lírics de l’antiga Grècia. Aquest lligam ens indica ben clar de quin ofici parlem i d’on ve.
No obstant això, si un mot defineix amb precisió l’ofici de Serrat és el d’artista, la principal condició que exhibeix quan es posa a treballar. Un artista és un artesà que fabrica la seva obra a mà a partir de diversos artificis. Una cançó és meitat lletra, meitat melodia, de manera que no se sap mai si primer és l’ou o la gallina. La paraula, des del primer home primitiu que la va articular, és un objecte sonor, que s’estampa en un escrit, però que sobretot té vida quan és pronunciada. La música amb la qual se sol vestir ajuda a propagar-la a auditoris amplis. Fa de nexe social. El cercle de l’artista s’acaba, així, tancant.
Els trucs per confegir un cant són diversos. Cada artista disposa d’un mètode, d’uns procediments, que ha construït a mida, d’acord amb les necessitats. Serrat no ha parlat gaire a fons de com ho fa per arribar a tenir enllestit un tema. Els secrets que un artista guarda al taller de composició són això, secrets. Des de fora els podem intuir arran de l’estructura i l’estil que desprèn l’obra acabada, però és bo preservar el misteri que amaga la bellesa final de qualsevol títol. En el cas del cantautor del Poble-sec n’hi ha dos que sintetitzen el ric univers que ens ha llegat: Paraules d’amor i Mediterráneo. No cal posar gaires exemples més per explicar amb més o menys exactitud com funciona l’art de compondre cançons.
Una pàtria nova
Burxant en l’esquelet d’aquests dos temes es pot descobrir el camí que ha fet l’artista, des de l’expressió de l’amor càndid i adolescent fins a l’esclat d’un himne d’identitat que instaura una pàtria nova, gens convencional, que agermana cultures i sentiments entorn d’una mar molt nostra. Què hi ha en el pòsit d’aquestes tonades que han obtingut una indiscutible popularitat pel fet que exposen el trànsit íntim i sentit de tota una vida? Hi ha tot el que ha begut Serrat. Primer, tot allò que ha escoltat dels seus predecessors, després el que ha llegit i ha intercanviat amb els seus coetanis. Aquests estímuls l’artista els embolica amb els rèdits de l’experiència, fruit de les relacions personals i dels esdeveniments socials que l’han tocat de prop. A més, tan important resulta fixar-se atentament en el material que ha triat com valorar el que ha desestimat, i entendre per què.




