En ser lector conspicu dels dietaris de Francesc Parcerisas, fa uns mesos, rellegint amb més atenció que la primera vegada Un estiu (2018), em vaig fixar que agafant-lo «dels prestatges de la Mireia» llegeix «un llibre de Joan Fuster que no coneixia, Dos quaderns inèdits (2004), un volum que conté dos dietaris dels anys 1954 i 1955». De seguida, vaig comprar el llibre de Fuster que no tenia (malgrat ser un lector fervent de la seva obra oceànica), i vaig anotar les diverses referències que l’escriptor valencià fa del mestre de Parcerisas, Antonio Vilanova, que també va ser el meu mestre i que el seu diari fragmentari tracta de reconstruir amb la més gran fidelitat possible.

Les notes de Fuster són francament interessants i revelen diverses maneres d’entendre les realitats culturals catalana i espanyola a mitjan segle XX, des de la perspectiva de dues personalitats de la mateixa generació: Fuster va néixer el 1922 i Vilanova el 1923.

El primer esment que fa Fuster de Vilanova data del 19 de juliol de 1954, a propòsit de l’estada de tots dos a l’illa de Mallorca (Vilanova va viatjar acompanyat de la seva dona, que no coneixia l’illa) amb motiu de l’homenatge a Costa i Llobera i Joan Alcover, el mes anterior al voltant de la festivitat del Corpus Christi (17-VI), i de la celebració dels Jocs Florals, a la qual Fuster assisteix acompanyat de Camilo José Cela, que està acabant la redacció de La catira (ajudat en els usos lèxics per Vilanova), i de Dionisio Ridruejo, «un home petit, d’oratòria vacil·lant, gens floralesca». Fuster assenyala que «Antonio Vilanova feu una bona anàlisi de la influència de Costa damunt Maragall i Carner», que el lector curiós pot trobar reelaborada en els apèndixs d’un llibre del gran crític barceloní que ha passat massa desapercebut, Auge y supervivencia de una cultura prohibida. Literatura catalana de posguerra (2005).

Per part seva, Vilanova va atendre per primera vegada l’obra de Fuster en ocupar-se, en la seva secció habitual del setmanari Destino el 31 d’agost de 1957, de Figures de temps (1957), tot i que en les breus paraules inicials de la ressenya subratlla la importància del seu interessantíssim llibre d’assajos El descrèdit de la realitat, «que conté una anàlisi sagaç i agudíssima de l’evolució espiritual i estètica que ha produït el fenomen de l’art modern». El llibre de Fuster havia vist la llum la primavera de 1955.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït