En ser lector conspicu dels dietaris de Francesc Parcerisas, fa uns mesos, rellegint amb més atenció que la primera vegada Un estiu (2018), em vaig fixar que agafant-lo «dels prestatges de la Mireia» llegeix «un llibre de Joan Fuster que no coneixia, Dos quaderns inèdits (2004), un volum que conté dos dietaris dels anys 1954 i 1955». De seguida, vaig comprar el llibre de Fuster que no tenia (malgrat ser un lector fervent de la seva obra oceànica), i vaig anotar les diverses referències que l’escriptor valencià fa del mestre de Parcerisas, Antonio Vilanova, que també va ser el meu mestre i que el seu diari fragmentari tracta de reconstruir amb la més gran fidelitat possible.
Les notes de Fuster són francament interessants i revelen diverses maneres d’entendre les realitats culturals catalana i espanyola a mitjan segle XX, des de la perspectiva de dues personalitats de la mateixa generació: Fuster va néixer el 1922 i Vilanova el 1923.
El primer esment que fa Fuster de Vilanova data del 19 de juliol de 1954, a propòsit de l’estada de tots dos a l’illa de Mallorca (Vilanova va viatjar acompanyat de la seva dona, que no coneixia l’illa) amb motiu de l’homenatge a Costa i Llobera i Joan Alcover, el mes anterior al voltant de la festivitat del Corpus Christi (17-VI), i de la celebració dels Jocs Florals, a la qual Fuster assisteix acompanyat de Camilo José Cela, que està acabant la redacció de La catira (ajudat en els usos lèxics per Vilanova), i de Dionisio Ridruejo, «un home petit, d’oratòria vacil·lant, gens floralesca». Fuster assenyala que «Antonio Vilanova feu una bona anàlisi de la influència de Costa damunt Maragall i Carner», que el lector curiós pot trobar reelaborada en els apèndixs d’un llibre del gran crític barceloní que ha passat massa desapercebut, Auge y supervivencia de una cultura prohibida. Literatura catalana de posguerra (2005).
Per part seva, Vilanova va atendre per primera vegada l’obra de Fuster en ocupar-se, en la seva secció habitual del setmanari Destino el 31 d’agost de 1957, de Figures de temps (1957), tot i que en les breus paraules inicials de la ressenya subratlla la importància del seu interessantíssim llibre d’assajos El descrèdit de la realitat, «que conté una anàlisi sagaç i agudíssima de l’evolució espiritual i estètica que ha produït el fenomen de l’art modern». El llibre de Fuster havia vist la llum la primavera de 1955.
