Metges i psicòlegs tenim el repte d’intentar resoldre juntament amb els nostres pacients els seus problemes de salut, amb el mínim cost i en tot el possible evitant danys (és el primer punt del jurament hipocràtic). Però, com a agents de salut, també tenim el compromís d’identificar tots aquells factors que puguin danyar, generar sofriment i arribar a crear una malaltia o agreujar-la: és el treball de prevenció.
La soledat és considerada per l’OMS des de fa anys com un factor que ha de tenir en compte el professional de la salut quan explori un pacient, sigui un nadó o arribi a la senectut, en el moment de proposar un diagnòstic, fer un pronòstic i indicar un tractament en relació amb els trastorns que el porten a la consulta. Un factor, la soledat, dintre de l’ampli grup de problemes psicosocials i ambientals que poden tenir un paper en l’inici o en l’exacerbació del seu trastorn.
Crec que amb freqüència s’acostumen a entremesclar conceptes diferents a l’hora d’abordar la soledat, degut en general a la interacció de múltiples aspectes en joc al voltant d’aquesta qüestió: filosòfics, psicològics, sanitaris, econòmics, socials… Diferencio aquí la soledat com a condició o circumstància objectiva d’estar sol del sentiment de soledat, sentir-se sol, un estat intern, subjectiu.
Estar sol pot ser un assoliment, per exemple quan el nen diu «jo sol», i no referint-se únicament al fet que intenta i acostuma a aconseguir quelcom per si mateix, sinó també diferenciat psicològicament, separat dels altres i particularment dels seus cuidadors dels quals depèn: jo, no tu, no tu-jo, solament jo, per mi mateix. Autònomament. Estar sol pot ser una opció a la vida, una aspiració, una necessitat, per exemple el jove adult que busca una independència saludable dels seus pares. També, amb freqüència, i com a experiència universal, estar sol resulta ser quelcom imposat, no desitjat: m’he quedat sol, sense la persona amiga o amada. Això em deia fa ben poc un home al qual vaig anar a saludar: «Tinc 93 anys i estic sol, ja han mort els meus amics, els meus companys…»
Així, estar sol pot promoure, o no, un sentiment de soledat. Segons els propòsits, les circumstàncies i les condicions internes, subjectives, psicològiques de la persona, estar sol pot resultar, fins i tot, una experiència satisfactòria i de reforç i progrés intern, com en aquell nen abans mencionat. Entenc que l’expressió «soledat no desitjada» apunta a un malestar o sofriment intern quan un es troba, sense desitjar-ho, sol. Sense companyia, sense relació significativa, amistosa o amorosa. Desitjant tenir una relació sentida però per alguna raó estant-ne impedit. Obligat a una soledat no desitjada. Però el sentiment de soledat no depèn únicament d’estar sol objectivament i obligat a això contra els propis desitjos. Quantes persones no s’han arribat a sentir dolorosament soles tot estant acompanyades i rebent cura i estima del seu entorn!
