L’any 2008 Núria Perpinyà (Lleida, 1961) va publicar Las criptas de la crítica, vint interpretacions de L’Odissea segons altres tants models de crítica literària. A El cos invisible, la vuitena novel·la de Núria Perpinyà hi llegim una peculiar i enginyosa variant de l’epopeia homèrica: de sobte, les peripècies marítimes d’Ulisses al llarg de vint anys es converteixen en una meteòrica aventura fantàstica a l’interior d’un cos protagonitzada per una molècula, de nom Ubis, que transmet energia a tot l’organisme. Com en aquell conte de l’escriptor cubà Calvert Casey, «Piazza Margana», on un protagonista sotmès a una crisi sentimental penetra en el cos del seu amant com una partícula capaç de córrer per les seves venes o instal·lar-se a les seves retines, l’Ubis també emprèn un viatge per tots els racons de l’anatomia humana –un paradís dolorós– mentre esquiva les sorpreses i els perills del metabolisme i experimenta els plaers que l’atzar li ofereix, talment com un nou Ulisses.
La virtuosa fantasia de la fabulació d’El cos invisible exalta, fascina, i captiva, però també irrita, impacienta i fins i tot enfureix, com totes les grans novel·les que se separen voluntàriament de la convencionalitat i s’aïllen en un clos barrat –una fortalesa, una muralla– que demana alguna mena de sant i senya per entrar-hi, i que no sempre pot semblar fàcil d’obtenir, en bona mesura perquè Núria Perpinyà ha escrit una novel·la rigorosament sobresaturada d’idees. Però aquesta intransigència narrativa és prou coneguda pels lectors de les anteriors novel·les de l’autora –si no fos així, quedaríem decebuts–, i faria malament qui s’acovardís davant de la concentració i l’atenció extrema que reclama El cos invisible.
És com si, a pesar de la indubtable materialitat física de l’escenari on es desenrotlla l’acció, i que és molta, ens trobéssim en tot moment en alguna zona bastant pròxima a una aventura mística: al cap i a la fi, els viatges de l’Ubis als fons ocults del cos, mentre va coneixent i unint-se a les parts desconegudes que guardem invisibles dins de nosaltres, són semblants a un retorn a si mateix.
Audàcia il·limitada
L’audàcia de Núria Perpinyà és il·limitada, i si aconsegueix dirigir amb tant d’encert l’odissea de l’heroic protagonista es deu, sobretot, a l’abundància del joc hiperbòlic, dut fins a l’extrem d’evaporar-se en l’inefable; a les minucioses descripcions de les belleses i les lletjors dels secrets de l’interior humà –com si obstinadament l’autora busqués el màxim que es pot concebre i dir de més atractiu o de repulsiu, la glòria i la deformació de la carn–, i que a vegades adquireixen l’aire d’un inventari; a la successió sense treva, en fi, de les metàfores extravagants i subtils, preciosament grotesques, que atorguen substància i riquesa a l’elemental simplicitat del fet extern de les aventures, sempre vitals, vivaces, espontànies i feliçment inventives.
