Queda molt lluny la defensa a ultrança que feia Chesterton de la llar familiar –la família és la més antiga de les institucions humanes, té autoritat i és universal–, entossudit a redescobrir les meravelles del normal, però el cert deu ser que bona part del combustible de les ficcions de tots els temps semblen dur a terme el que anotava Nathaniel Hawthorne en el seu quadern d’apunts: «retratar els diferents membres d’una família que són, cadascú a la seva manera, l’exemple d’una determinada virtut; introduir llavors un ésser posseït pel vici i descobrir quines relacions poden donar-se entre ell i ells, així com també la forma en què tothom en resulta afectat».

En un altre dels esbossos per a contes futurs, Nathaniel Hawthorne anota el següent: una família –el pare, la mare i un parell de fills– surten a passejar, s’endinsen en un bosc, i de seguida perden de vista la nena petita. Alarmats, els pares s’esveren, la criden i la busquen, i ben aviat es tranquil·litzen perquè al cap d’una estona torna a estar amb ells. Al principi, ningú no hi adverteix cap canvi, però de mica en mica els sembla notar alguna cosa estranya. No serà fins temps més tard que arribaran, inclús, a sospitar que la nena que va sortir del bosc no és la seva filla, sinó en realitat una desconeguda. Entre pares i fills, certament, tot s’acosta a l’estranyesa: per això és un territori tan propici per fer-ne literatura,

com tan bé ho afirmava Nathaniel Hawthorne i tan bé ho saben Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) o Albert Pijuan (Calafell, 1985).

La Paloma Guasch, la protagonista de la nova novel·la d’Alba Dalmau, Si una família, una auxiliar de vol, disposa de vint-i-quatre hores lliures a Tòquio abans d’emprendre el viatge de tornada a Barcelona, i agraeix que una companya seva, japonesa, li ensenyi els llocs paradigmàtics de la ciutat, els cirerers florits al jardí Koishikawa Korakuen, per exemple, que visitaran juntament amb l’àvia de l’amfitriona, a la joventut una geisha del barri de Gion. De cop i volta, la Paloma Guasch se sent «com una visitant del futur al Japó d’una altra època»: la caçadora i els texans que du ella contrasten amb el quimono de color ivori amb unes papallones brodades del mateix color que porta la companya de feina, semblen buscar la confrontació amb el quimono de color safrà amb formes arabesques turqueses de l’àvia, i la sobten les lletres japoneses tatuades que li sobresurten de sota la màniga ampla i que, mirades atentament, més aviat semblen una calcomania.