A les cartelleres de Barcelona i de Madrid ha coincidit L’òpera de tres rals, de Kurt Weill i Bertolt Brecht. Se’n podria dir casualitat. Però si mirem els problemes dels nostres dies, els que hi havia a l’Alemanya de l’any 1928, quan va ser escrita i, sobretot, l’Anglaterra de 1728, quan John Gay va estrenar The Beggar’s Opera en què es van inspirar els creadors alemanys, veurem que la simultaneïtat respon a una situació repetida en els tres temps històrics. Han passat anys, fins i tot, segles, però el retrat social i polític que sortia del Londres barroc continua explicant les nostres misèries més actuals.
Quan Gay va escriure la seva òpera traduïda aquí com L’òpera del captaire, el món musical londinenc estava dominat per l’òpera italiana. Feia poc que el saxó Georg Friedrich Händel, després d’haver après a Itàlia els fonaments de l’òpera, ja era súbdit britànic. Durant nou anys, fins al 1827, havia dirigit la Royal Academy of Music, institució que un grup d’aristòcrates havien fundat precisament per satisfer el seu gust per l’òpera italiana. Allà, el compositor va estrenar catorze títols entre els quals, Giulio Cesare in Egitto, Tamerlano o Rodelinda. També des de l’Academy havia presentat al públic anglès les estrelles del moment, italianes, com eren el castrat Senesino i la soprano, Francesca Cuzzoni.
Tanmateix, no tothom tenia el mateix gust –ni els mateixos diners– que els nobles que es podien pagar un teatre per al seu gaudi exclusiu. Els temes mítics i al·legòrics, els personatges de l’antigor o les llargues i repetitives àries da capo, no eren el que un altre sector de la societat volia. S’imposava així una nova manera de fer teatre musical, a l’abast d’un públic més ampli i, sobretot, lligat a la realitat del moment i no als embolics celestials i majestàtics.
El moment polític era el del domini del partit whig, el de la jove aristocràcia que tenia en Robert Walpole el seu màxim representant. Els seus més de vint anys com a primer ministre a partir de 1721 el converteixen en el dirigent britànic de més llarga durada, més i tot que Margaret Thatcher al segle XX (però no tant com Jordi Pujol que va manar durant vint-i-tres anys!). La seva època era coneguda com la Robinocracy, paraula que jugava amb el seu nom, Robert, i el verb robar.
