Vet aquí com es perllonguen fins als nostres dies les tradicions polítiques més arrelades: el Carib és el mare nostrum dels Estats Units des dels dies del president James Monroe —«Amèrica per als americans»—, i especialment a partir de 1898, quan va passar a ser un poder tutelar permanent de Cuba i Puerto Rico i, de passada, de tot el que es troba a l’espai entre la península de Florida i les costes de Colòmbia i Veneçuela. La decisió de Donald Trump de canviar-li el nom al golf de Mèxic i batejar-lo golf d’Amèrica no és l’acudit d’un president groller, sinó l’aplicació d’un dels somnis humits dels hereus més recalcitrants de Monroe, d’aquells que veuen i entenen l’Amèrica Llatina com el pati de darrere de casa, que cal tenir endreçat.
Des de la derrota espanyola del 1898 fins a la caiguda de l’Havana en mans dels revolucionaris de Fidel Castro (1 de gener de 1959) tot va anar més o menys d’acord amb l’estratègia colonialista de la Casa Blanca amb els inevitables episodis disfuncionals, liquidats gairebé sempre a garrotades i amb dictadures, dos trets consubstancials a l’anomenada per Eduardo Galeano «lògica de les canoneres». Cuba es va convertir, però, en una pedra a la sabata de la superpotència i, al mateix temps, en una referència política, ideològica i fins i tot moral de les esquerres. El cert és també que, com escriu el colombià Carlos Granés a Delirio americano, «el país que durant molt temps va representar l’avantguarda del continent era el 2016, any de la mort de Castro, el responsable de mantenir el continent sencer ancorat a les disputes ideològiques i promeses avariades d’aquell segle [el XX] que es resistia a acabar per a nosaltres».
