Tucídides torna, si és que va marxar. Torna amb les guerres d’Ucraïna i de Gaza, l’ascens de la Xina amb l’amenaça d’annexió de Taiwan i el temor a una guerra, primer, freda, després potser calenta, de moment només aranzelària de Washington contra tots. De fet, La història de la guerra del Peloponès no ha passat mai de moda. Escrita fa 2.400 anys pel primer historiador modern, i lectura obligada a les grans acadèmies militars, adopta ara un sentit d’actualitat encara més cru, un cop superada la llarga pau europea amb el retorn de la guerra clàssica i la ruïna de l’ordre liberal mundial instaurat pels Estats Units. Ens explica el passat, però també ens ajuda a entendre el present, i ens adverteix sobre el futur com només ho fa la literatura clàssica.

La més amplia divulgació del clàssic de la historiografia l’ha fet Graham Allison, professor a Harvard i referència mundial per als politòlegs, ara fa poc més de deu anys, quan Rússia ja s’havia annexionat Crimea i s’encenia la guerra del Donbàs. Ho va fer a través d’una fórmula, la trampa de Tucídides, que assenyalava el perill d’una guerra gairebé inexorable entre la Xina i els Estats Units. Xi Jinping i Barack Obama van parlar-ne aleshores i es van conjurar per evitar-la, potser inútilment. «Va ser l’ascens d’Atenes i la por que va instil·lar a Esparta el que va fer la guerra inevitable», havia escrit Tucídides. La formulació amb valor universal d’Allison diu així: «Quan un poder ascendent amenaça de desplaçar el poder hegemònic, sonen les alarmes: hi ha un perill imminent». El professor va acompanyar-la de l’estudi de setze casos dels darrers cinc-cents anys, dels quals dotze van acabar en guerra oberta.

El moll de l’os de la guerra narrada per Tucídides és la rivalitat entre dos sistemes d’aliances entre ciutats gregues al voltant de dues potències, la marítima Atenes i la terrestre Esparta. Els canvis en l’ordre internacional, amb guerra o sense, solen produir canvis també en els sistemes d’aliances. I les mateixes guerres, com la del Peloponès, se solen resoldre, precisament, a través dels canvis d’aliances. Fins i tot quan és una guerra freda, com va succeir amb la ruptura entre Moscou i Pequín, i l’apertura xinesa al món gràcies a Richard Nixon i Henry Kissinger, clau de volta de la derrota i desaparició de la Unió Soviètica.