Turquia és el país candidat a entrar a la Unió Europea que fa més temps que espera. I, tanmateix, ara que Europa torna a parlar d’ampliació, la seva candidatura gairebé no apareix en la conversa.

Ankara va sol·licitar l’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea el 1987, va obtenir l’estatus de país candidat el 1999 i va començar formalment les negociacions el 2005. Avui, però, aquell procés es troba aturat des del 2018. S’han obert 16 dels 35 capítols de negociació i només se n’ha tancat un provisionalment.

Per entendre com s’ha arribat fins aquí, cal mirar enrere. Aquesta llarga espera és el resultat d’una història complexa: mentre Europa ha anat perdent interès polític en l’adhesió turca, Turquia també s’ha anat allunyant de l’Europa a la qual havia volgut acostar-se. La frustració pel bloqueig del procés i la deriva política del país s’han acabat reforçant mútuament. I és aquesta doble distància la que ajuda a entendre per què avui Ankara continua sent un soci imprescindible per a Brussel·les, però gairebé ha desaparegut del debat sobre la futura ampliació.

A principis dels anys 2000, l’adhesió turca no semblava una quimera. El govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), arribat al poder el 2002, va impulsar reformes que reduïen el pes polític de les forces armades, ampliaven alguns drets i llibertats i adaptaven institucions i legislació als criteris europeus. El procés d’adhesió funcionava aleshores com un incentiu potent per a la transformació del país.

El desembre de 2004, el Consell Europeu va concloure que Turquia complia prou els criteris per iniciar les negociacions, que es van obrir l’octubre de 2005. Aquell moment va representar el punt culminant d’una relació que, durant dècades, havia anat acostant Turquia a les estructures europees. La unió duanera, en vigor des de 1996, ja havia integrat profundament les dues economies.

Però l’adhesió turca va topar aviat amb dos obstacles de naturalesa diferent. El primer era territorial i de sobirania: Xipre. El 2004, el pla de Kofi Annan per reunificar l’illa va ser aprovat pels turcoxipriotes però rebutjat pels grecoxipriotes. Pocs dies després, la República de Xipre va entrar a la Unió Europea com una illa encara dividida.