La desestabilització de l’ordre mundial i les crisis d’avui mateix justifiquen rescatar de la memòria el títol d’un llibre publicat l’any 1972: Europa ¿continente de segunda categoria?, escrit pel periodista alemany Kurt Blauhorn. En el recull d’intuïcions i futuribles als quals es remetia l’autor n’hi havia un que segueix sent d’actualitat: els riscos associats a la «llacuna tecnològica», a la manca d’un desenvolupament tecnològic a l’alçada de les necessitats continentals, a la feblesa derivada de la dependència de tercers, podia dir-se aleshores i es pot dir encara més ara. Hi havia al llibre altres pronòstics superats pel pas del temps, i n’hi havia uns quants que, degudament actualitzats, poden aplicar-se als nostres dies amb el títol del darrer capítol del treball de Blauhorn: «Demà serà massa tard».

La coincidència en el temps de dues grans crisis, la d’Ucraïna i la de Gaza, porten a sospesar quin és el paper i la influència de la Unió Europea enmig de la turbulència, quines són les insuficiències, quants actors polítics tenen la temptació de deixar per a més tard entrar en acció (tenir un paper rellevant en la marxa dels esdeveniments més enllà de la multiplicació de declaracions). Perquè d’això depèn quedar o no al marge del desenllaç d’ambdues crisis, posar al dia la naturalesa i qualitat del vincle amb els Estats Units, aconseguir un modus vivendi amb Rússia, ara inexistent, i qui sap si donar una empenta definitiva a la solució dels dos estats i acabar amb la vergonya de Gaza. Ben segur que hi ha altres àmbits als quals Europa pot introduir elements substancials de la cultura democràtica i de l’ordre liberal conreat per la Unió Europea des de la signatura del Tractat de Roma (1957), però Ucraïna i Gaza són dues ferides obertes a tocar de casa.

El gran historiador Eric Hobsbawm va deixar escrit a Guerra y paz en el siglo XXI que als nostres dies s’encaren els problemes amb eines polítiques «radicalment inadequades». La Unió Europea és, potser, una de les eines adients perquè estableix un marc de complicitats bàsiques sense violentar el pluralisme propi d’un mosaic de vint-i-set estats amb tradicions polítiques molt diverses, en molts casos francament divergents.