Sabem que en un sistema democràtic els poders de l’Estat es distribueixen entre l’Executiu, el Legislatiu i el Judicial. Els dos primers són més aviat òrgans col·legiats, però el darrer, el Judicial, és un poder que recau personalment en cadascun dels individus investits d’aquesta facultat, d’aquest poder de jutjar i fer acomplir el que s’ha jutjat. Resulta doncs un poder extraordinari, enorme i directe sobre la vida i hisenda de les persones i, per això mateix, necessàriament li és exigible la màxima pulcritud i responsabilitat en el moment d’exercir-lo, però no sols això. Allò que anomenem independència judicial no és tant una prerrogativa del jutge com una garantia per al judicable, per a la ciutadania i per a la societat. Es tracta de garantir que la resposta judicial sigui pronunciada lliure de prejudicis, interessos espuris o d’influències de cap mena. Per tant, és una garantia per a la societat del tot exigible al jutge en el moment d’aplicar la llei.

No hi ha dubte que una de les inquietuds actuals és sobre l’estat de la nostra Justícia. Moltes persones tenim la preocupant percepció que, sobretot en les cúpules, hi ha una guerra de banderes, ideològica i de poder gens dissimulada que perverteix tot el sentit de la justícia entesa tal com ens la definia Ulpià i tal com ha de ser impartida o administrada, amb honestedat, capacitat i consideració de l’alteritat, i no ser reduïda a simple poder.

L’epítom de tot plegat el podem situar en aquella insòlita i molt freudiana reacció del «no nos amenace» cridada pel president de la Sala Segona del Tribunal Suprem reaccionant a un testimoni que deia saber qui havia filtrat la informació clau per a dilucidar les responsabilitats i l’autoria en l’extravagant judici contra el fiscal general de l’Estat.

Aquest fet és un retrat prou definitori i descarnat dels problemes que manifesta la nostra Justícia, convertida per alguns dels seus mateixos servidors en una guerra de banderes politicoinstitucionals on el control de les Sales i jutjats a través dels nomenaments via Consejo General del Poder Judicial, el control dels temps tant per als nomenaments o, posats a fer, per a instruir una causa o dictar sentència, depenen de qui són els encausats i els interessos en pugna, de manera que es perverteix el correcte i necessari bon funcionament de la justícia convertida, així, en un instrument d’interessos extra legem. Hem passat del «ruido de sables» al «soroll de les togues» que arriben fins i tot a manifestar-se sense pudor amb tots els atributs del seu càrrec contra l’Executiu a tall d’advertiment.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït