Els anglosaxons en diuen feedback sandwich. Aquesta peça periodística és un entrepà d’aquesta mena sobre Europa, Ursula von der Leyen i el seu discurs sobre l’Estat de la Unió, pronunciat a Estrasburg a mitjan setembre. El feedback sandwich consisteix a encapsular la crítica (el farcit) entre dos comentaris positius (les dues llesques de l’entrepà). El de Von der Leyen va ser un discurs ben travat, ben escrit, ple d’idees i propostes, que arrancava amb Dickens («Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.») I amb un final impactant: enfront de les veus apocalíptiques que repiquen campanes dient que la Unió està acabada amb dosis estupefaents de nostàlgia i fatalisme que inflen l’extrema dreta, Von der Leyen va deixar anar que cada generació d’europeus ha de construir la casa comuna comptant amb l’herència de les precedents, pas a pas, sense defallir, en un crescendo narratiu propi dels grans discursos.

I enmig? Aquest és el problema. Enmig va embotir-hi una dotzena i mitja de propostes (i quan hi ha tantes propostes es troben a faltar les prioritats), amb anuncis carregats d’acrònims impossibles, amb més anuncis de coses que ja existeixen, però que no funcionen, amb encara més anuncis de coses que no existiran mai i amb encara més i més anuncis de coses que no haurien d’existir mai. Això sol succeir quan el narrador té un problema de credibilitat: era el sisè discurs sobre l’Estat de la Unió de Von der Leyen i, fent una ullada als d’anys anteriors, l’execució de les propostes és entre pobra i pobríssima, per dir-ho suau.

El narrador, a sobre, té un segon problema: l’endemà va donar un altre discurs a la seu del Parlament Mark Carney. La paradoxa brutal és que la figura més atractiva d’Europa és en aquest moment el primer ministre canadenc. Un tecnòcrata: abans de ser cap de llista dels lliberals havia estat governador del Banc Central del Canadà i de la Vella Dama. Sí, també del Banc d’Anglaterra, un país que acaba de fugir de la UE.