Després de publicar tres novel·les ambientades en els anys de la República, la Guerra Civil a la rereguarda catalana, i l’exili a França, i de cloure aquest cicle de narrativa amb París érem nosaltres, el meu propòsit era seguir desplegant els recursos propis de la literatura per a endinsar-me en el franquisme. Si adoptem el criteri segons el qual una novel·la no és històrica si la trama s’esdevé en un període que molts dels seus lectors potencials han viscut, es tractava doncs de canviar de gènere. En aquest sentit, La casa de les tres xemeneies és una novel·la de ficció que té el seu centre de gravetat al Poble-sec dels anys 60, a la cantonada dels carrers Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) i Vila i Vilà.

Tots els seus personatges són imaginaris (amb l’excepció de Paco Candel que hi té un paper discret, però rellevant). Amb el benentès que la ficció sempre és relativa, ja que els escriptors gairebé sempre hi descarreguem memòries i dèries pròpies en algun dels protagonistes. Com és el cas de l’adolescent de 17 anys que arriba a Barcelona l’any 1962, procedent de París, dos anys abans que ho fes jo mateix, després d’haver nascut i viscut sempre a Occitània en una família d’exiliats.

Aquest adolescent que descobreix amb estupefacció una Barcelona que poc té a veure amb la ciutat mitificada pels seus pares i per l’exili m’ha servit per fer un viatge als anys 60, en un moment cabdal per comprendre el que podríem anomenar el segon franquisme. Aquell que aconsegueix el reconeixement internacional, surt de l’autarquia, i comença una nova etapa basada en una repressió més selectiva i el repartiment de les engrunes del primer desarrollo.

La mirada tendra, ingènua i confosa d’aquest jove travessa la novel·la amb el propòsit de fer veure allò que no sempre és visible als ulls, com diu Saint-Exupéry. Una ciutat fosca, dominada encara per la supervivència i la cotilla moral del règim, però on la societat comença a refer-se dels moments més negres de la postguerra i a reconstruir-se, socialment i culturalment.

La ‘gent normal’

A conseqüència de les vagues d’Astúries i la solidaritat que van generar, 1962 va tenir una gran càrrega política. No obstant això, la meva intenció no ha estat la de donar veu a l’oposició. El meu propòsit era un altre: acostar els lectors al que passava en una Barcelona que es movia «en una mena de farrigo-farrago de misèria i benestar», per dir-ho amb les paraules, més aviat agres, que Mercè Rodoreda va emprar arran del seu retorn de l’exili. La meva pretensió ha estat la de parlar de la vida i les emocions de la gent normal, per utilitzar un terme que ha tingut un cert èxit literari en els darrers anys.