Ha plogut molt d’ençà que George Orwell, en aquell maig de 1937, es va topar amb «una església horrorosa», «amb unes torres que semblen ampolles de vi del Rin», i que els anarquistes «no l’havien cremat el 36 perquè deien que era una obra d’art...» Orwell estava, és clar, davant la Sagrada Família, en la Barcelona que va protagonitzar el seu Homage to Catalonia. Ara, gairebé 90 anys després, aquelles ampolles de vi renà (bé, de fet tot el gran celler) són un dels imants turístics més grans del planeta. I es poden permetre fer pagar uns tiquets d’entrada perfectament competitius amb autèntiques joies turístiques com el Vaticà i els seus museus, la Galeria dels Uffizi de Florència o la Torre Eiffel de París.
En l’economia globalitzada i cada cop menys industrial en què vivim, els serveis turístics, ja se sap, són una de les fonts d’ingressos més importants. Sobretot per a països com els europeus, on ens hem dedicat a deixar de fabricar coses (ja ho feien més barat els xinesos...) i li traiem tot el suc possible a les pedres acumulades al llarg dels segles. Siguin les de les platges i muntanyes, o les de palaus, esglésies, museus i urbanisme de la cultura europea.
Si a Itàlia, per a entrar en qualsevol esglesieta barroca de barri et poden arribar a demanar 6 o 10 euros, per què la Sagrada Família no pot fer pagar, de preu base, 26 euros? Els italians, a més, fa segles que no construeixen pedra nova, i, de fet, estan venent-se les joies de l’àvia. A la Sagrada Família aquelles torres que no agradaven a Orwell (les de la façana del Naixement), o les de la façana de la Passió poden ser joies de l’àvia, o dels pares. Però la resta, i cada cop hi ha moltíssima més resta, és una obra nova i en constant evolució. És un actiu econòmic sobre el qual encara s’ha de seguir invertint molts diners fins a completar-lo.
Però, què acaba ingressant anualment la Sagrada Família? Ha plogut molt també des d’aquells acaptes populars en les quals els nens anaven pel carrer amb guardioles metàl·liques sota el lema «Entre tots l’acabarem». Però la realitat era que, entre tots els barcelonins o catalans, semblava impossible acabar l’obra. Comptant, a més, que es tracta d’un temple «expiatori», que el paguen només els fidels, per a expiar així els seus pecats. Zero finançament públic ni de grans institucions. Com explica Llàtzer Moix en aquest mateix número, el gran boom d’ingressos no va començar fins al famós 1992, i, encara més, a partir de 2010.
