Per a poder construir un nou paradigma, és inevitable desconstruir l’anterior. I el nostre model d’infraestructures s’ha basat en una clau explicativa, d’ampli ressò polític i social, com és la velocitat. La reducció del temps del desplaçament de les persones (i, en menor mesura, de les mercaderies) ha esdevingut l’objectiu primordial dels plans d’infraestructures de l’Estat espanyol des de finals del segle XX. El naixement de la xarxa d’alta velocitat i el desenvolupament d’una densa malla d’autovies i autopistes van simbolitzar el triomf de la variable temporal sobre qualsevol altra consideració. De retruc, amplis espais poblats i zones productives notables restaren desconnectades d’aquesta superestructura, majoritàriament de matriu radial.
Atesa l’obsessió pel temps, l’expressió tempus fugit podria resumir l’empenta política secundada amb entusiasme, cal no oblidar-ho, per la majoria dels mitjans de comunicació i de la societat afectada. Sense anar més lluny, el 17 d’abril de 2024, la premsa gallega alertava que l’AVE a Vigo «tan sols» circularia, de mitjana, a poc més de 150 km/hora, mentre un dia abans, l’ajuntament de Múrcia es queixava d’un desavantatge «sagnant» en comparar el temps de trajecte a Madrid amb d’altres.
Potser no sabeu que, de les 1.356 connexions ferroviàries entre capitals i ciutats europees de més de 200.000 habitants separades per una distància màxima de 500 km, tan sols el 3 % disposen de velocitats superiors a 150 km/h. En amples àrees de la Unió Europea dominen velocitats d’entre 60 i 90 km/h (nord) i fins i tot inferiors a 60 km/h (est). Així doncs, el que a escala espanyola sembla una marginació insuportable, a escala ferroviària europea esdevé un luxe.
Per això i per moltes raons més, aquest paradigma ha de canviar. La variable temporal ha de cedir la seua preeminència a la dimensió espacial quan parlem d’infraestructures, transport i logística.
Avui, són els territoris ben connectats els que tenen alguna possibilitat de supervivència en un entorn globalitzat i canviant. Rutes, itineraris i desplaçaments s’haurien de desplegar sobre un conjunt de nodes per construir una realitat fermament topològica constituïda per tres vectors essencials: connexió, continuïtat i proximitat.
