La novel·la Kolkhoz té múltiples registres. A partir del relat autobiogràfic i dels testimonis, els mites i els tabús de la seva família, Emmanuel Carrère deambula pels mons dispars, gairebé antagònics, dels seus progenitors; per part de mare, exiliats de l’imperi tsarista després de la revolució bolxevic i de la guerra civil, i, per part de pare, burgesos i pagesos del sud de França.

La mare, Hélène Carrère d’Encausse (de soltera Zurabishvili) (1929-2023), filla d’un georgià i d’una aristòcrata germano-russa, va ser una historiadora prestigiosa especialitzada en temes russos i soviètics, que va arribar a ser la primera dona que va ocupar el càrrec de secretària vitalícia de l’Acadèmia Francesa. El pare, Louis Carrère d’Encausse, fill de músics i educat pels jesuïtes de Bordeus, va treballar tota la vida en una companyia d’assegurances en la qual va ascendir a un càrrec discret.

Hélène i Louis es van casar sent estudiants, van tenir tres fills, van viure setanta-un anys junts i van morir, primer ella i després ell, amb cinc mesos de diferència. Amb el temps s’havien anat distanciant, però Louis sempre va estar enamorat d’Hélène i, sobretot, del que ella representava (o del que ell creia que ella representava), i va intentar amb totes les forces convertir-se en part d’aquell món d’avantpassats il·lustres, aristòcrates, militars i intel·lectuals, tan diferents dels seus.

L’amor per Rússia

Contagiat de l’amor per Rússia que ella professava, el pare va intentar en va aprendre rus, va investigar l’arbre genealògic de la seva esposa, es va fer amic dels seus amics i, enlluernat per aquells aristòcrates caiguts en desgràcia, es va submergir en el «món miserable i superb de l’emigració russa».

En morir Louis, Emmanuel recull les carpetes que havia anat reunint el pare en les seves recerques familiars (quatre, dedicades a la seva esposa i una, a ell), decideix prendre el testimoni i continuar la narració de la qual Hélène és protagonista. I així ho fa, des de la seva perspectiva, que agrupa, selecciona i interpreta totes les narratives confluents en l’obra per elevar-les a la categoria de literatura i transcendir el marc familiar.

Kolkhoz no és la biografia de l’acadèmica Carrère d’Encausse, personificació de la meritocràcia i de la capacitat de França per integrar talents amb arrels foranes. No és tampoc la biografia de l’estudiosa que va vaticinar el final de l’URSS (cosa que va succeir el 1991, encara que no per les raons que ella havia adduït el 1978). Ni la biografia de la política de dretes, que va ser diputada del Parlament Europeu, ni la de qui va admirar i va donar suport al rumb autoritari de Vladímir Putin (inclosa l’annexió de Crimea i la intervenció militar a Síria). Aquesta no és la biografia de qui, pocs dies després de la invasió d’Ucraïna per part de les tropes russes, va pronosticar que Putin no en seria capaç.