Luciano Berio i Cathy Berberian, dues personalitats prominents de la música del segle XX. Dues figures que a més de compartir any de naixement i la voluntat d’experimentar, es van retroalimentar mútuament, ell amb la composició i ella amb les extraordinàries possibilitats de la seva veu. Ignorants voluntaris com som de la música que no s’etiqueta de clàssica, no ens ha d’estranyar que tractant-se de creació musical del segle passat (ja no podem parlar de música contemporània), la celebració de Berio a les institucions musicals catalanes sigui gairebé inexistent. En canvi, i contra tot pronòstic, el centenari de Berberian ha merescut una exposició a La Virreina (acabada el 28 de setembre), sobre la gènesi de la seva obra Stripsody, una de les creacions vocals més inclassificables del segle XX, com ho assenyala el programa de l’exposició. I una de les més divertides. El Museu de la Música també s’ha afegit a la commemoració de Berberian.
Berio (Oneglia, Itàlia, 1925 – Roma, 2003), pioner de la música electrònica, venia d’una família de músics, exactament d’organistes. Durant la Segona Guerra Mundial va ser mobilitzat, però el primer dia, aprenent a fer anar una arma, es va ferir la mà, la qual cosa li va impedir, un cop acabada la conflagració, continuar els seus estudis de piano. Així doncs, va optar per la composició. Va ser alumne de Luigi Dallapiccola als Estats Units i va freqüentar els Cursos d’Estiu de Darmstadt on va conèixer Pierre Boulez, Karlheinz Stockhausen i György Ligeti.
Berberian (Attleboro, Massachusetts, 1925 – Roma, 1983), mezzosoprano, va arribar a Itàlia el 1949 per estudiar al Conservatori de Milà on va conèixer Berio amb qui es va casar l’any següent. El matrimoni va durar catorze anys, però tot i la separació van continuar admirant-se i inspirant-se mútuament. Amb ella, el compositor havia descobert les possibilitats de la veu que la cantant portava «més enllà de les fronteres conegudes de la vocalitat», segons escriu Arnau Horta, comissari de l’exposició dedicada a la seva obra.
Eco i les onomatopeies
Ben aviat la parella va començar a treballar conjuntament. Ho van fer amb Opus Number Zoo (1950), però seria vuit anys més tard i unes quantes col·laboracions més, quan van crear el que seria l’antecedent de l’obra objecte de l’exposició a La Virreina. Era una peça en què també col·laboraria Umberto Eco, qui va ser amic de la parella i animador de les seves produccions musicals. L’obra, Thema (Omaggio a Joyce), partia d’un experiment radiofònic realitzat a l’Studio di Fonologia de la RAI dedicat a l’onomatopeia sobre el fragment inicial del capítol titulat «Sirens» de l’Ulisses de James Joyce.
