En pocs mesos, Richard Linklater ha estrenat entre nosaltres no un, sinó dos llargmetratges. El primer, Nouvelle Vague (2025), recrea el rodatge d’una pel·lícula mítica, Al final de l’escapada (1959), l’opera prima de Jean-Luc Godard. El segon, Blue Moon (2025), se centra en la nit de l’estrena a Broadway d’Oklahoma! (1943), el musical escrit per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, des del punt de vista de Lorenz Hart. Nouvelle Vague segueix un grup de joves cinèfils que va aconseguir canviar les regles del cinema al París que estava a punt d’endinsar-se en la dècada dels 60, mentre que Blue Moon dibuixa el retrat de Hart, el lletrista que havia acompanyat Rodgers fins a aquell moment, ara a l’inici de la seva decadència, enmig d’una guerra mundial que Nova York vivia des de la distància.

Les dues pel·lícules tenen poc a veure entre si: totes dues miren el passat, però dos passats molt diferents, i fins i tot es diria que busquen públics oposats. Nouvelle Vague sembla dirigida a la cinefília que va néixer amb la modernitat del cinema, mentre que Blue Moon interpel·la una generació anterior, els aficionats al teatre musical als quals avui ja només els queda l’enyorança d’aquells temps. Però res més allunyat d’aquest sentiment nostàlgic que el cinema de Linklater. Com a molt, la seva és una poètica de la melancolia, on el pas del temps té un paper crucial. Recordeu la trilogia formada per Abans de l’alba (1995), Abans de la posta (2004) i Abans del capvespre (2013), que recorria vint anys de la vida de la parella interpretada per Ethan Hawke i Julie Delpy? I què me’n dieu de Boyhood (2014)?, segurament el film més prestigiós de Linklater, filmat al llarg de més d’una dècada per seguir l’evolució de l’actor Ellar Coltrane dels 7 als 19 anys. Totes aquestes pel·lícules pretenien atrapar el temps mateix per contemplar com es converteix en record, però també per captar la bellesa de la seva condició efímera i passatgera.