Llegim a la portada En las kátorgas del zar i H. Leyvik i de seguida ens preguntem en què deu consistir aquesta cosa anomenada kátorga i qui deu ser l’escriptor que el firma. Com que ens calen respostes, posem en marxa la memòria, i aleshores recordem el que conta Anne Applebaum a Gulag. Història dels camps de concentració soviètics: quan el règim comunista, durant la Segona Guerra Mundial, va construir a les regions més septentrionals i inhòspites de Sibèria uns espais de vigilància i càstig destinats als criminals de guerra, encara més cruents i atroços que els habituals, amb una significativa eloqüència lingüística, i amb un cruel sentit irònic de la història on no és desassenyat intuir-hi la intervenció de l’humor patològicament malvat del mateix Stalin, l’NKVD, l’òrgan de Seguretat de l’Estat als anys 30 i 40, va recórrer al terme tsarista per designar els treballs forçats als presidis i va batejar-los com a «kátorga».

Tal com assenyalen Rhoda Henelde i Jacob Abecasís a la nota d’obertura de la seva traducció d’En las kátorgas del zar, una de les lectures que si ens atrevíssim a militar en l’exageració no ens costaria gens afirmar que es tracta de les més fascinants dels últims temps, era un vocable provinent del grec katergon, que significa «galera remada per esclaus».

El relat més conegut sobre el funcionament del sistema penitenciari tsarista és Memòria de la casa morta (1862), de Fiódor Dostoievski, i aquí ja hi observem que, a banda de la condemna judicial que rebien els delinqüents comuns i els opositors polítics al règim imperial –la presó i la pena a treballs forçats–, també hi anava inclosa la deportació gairebé sempre a perpetuïtat a la desèrtica Sibèria, una manera dràstica de solucionar el problema que havia mortificat Rússia durant segles, la falta de població en l’extrem orient i el Cercle Polar Àrtic i la impossibilitat d’explotar els inesgotables recursos minerals dels territoris. L’ús de reclusos com a colons en uns districtes remots, un destí sovint considerat molt pitjor que els anys d’empresonament engrillonats, no sempre era eficaç, i només cal recordar la imatge que ens en dona Txékhov quan viatja a l’illa presidi de Sakhalín, al Pacífic, per veure’ls de nou perduts en uns erms inclements, sense béns ni mitjans de supervivència, amb pocs veïns i ni una sola distracció, condemnats a morir de fam durant els hiverns eterns o a beure per pur avorriment i alcoholitzar-se fins a morir.