El 18 d’abril de 1991, Pasqual Maragall assistia a un sopar ofert per Jordi Pujol amb motiu de la visita de Jacques Delors. L’alcalde de Barcelona acabava de fer 50 anys; el president de la Comissió Europea en tenia 65. Ja es coneixien: en la seva breu intervenció, Maragall va saludar «el meu professor del carrer Martignac, quan ell formava part del comissariat del Pla i jo era un jove llicenciat que aprenia què era Europa als carrers i les aules de París». També el «president del principi de subsidiarietat, que vol que una competència sigui exercida per un nivell de govern només quan el nivell de govern inferior no la pugui exercir igual de bé». L’Europa de les ciutats i dels barris, de la proximitat i dels ciutadans, era de Delors abans que de Maragall.

El 1959, Delors havia fundat la revista Citoyens 60, vinculada al moviment d’educació i acció social La Vie Nouvelle. Des de les seves pàgines, s’enviaven a l’esquerra convencional missatges que reivindicaven la descentralització, la necessitat de compatibilitzar la planificació urbana i el desenvolupament rural, i una certa desconfiança cap a l’Estat omnipresent. Ho explica Delors en el llibre-entrevista de Dominique Wolton L’unité d’un homme: calia repensar les ciutats perquè, en comptes d’arrossegar els seus habitants al cicle infernal métro, boulot, télé, dodo, els oferissin múltiples ocasions de trobada. I no únicament per a l’oci i la diversió; també per compartir interessos i per actuar políticament. Ciutats que requeriran noves funcions i ocupacions: «el paper de l’àmbit local és […] fonamental. I no serà a través d’una llei nacional com arribarem a mobilitzar les idees noves, les energies que permetran crear a les ciutats, els pobles i els espais rurals les feines que requeriran les noves necessitats».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.