Què se n’ha fet del cinema italià? En els anys 40, Rossellini i De Sica, entre altres, van inventar el neorealisme, aquell moviment que va tancar l’etapa de predomini de Hollywood en l’imaginari cinèfil. En els 50, Fellini i la nova comèdia van renovar aquella primera fornada, li van donar un aire fantastique i hi van afegir algun matís barroc. En els 60, Visconti i Antonioni van portar la modernitat al continent europeu, un gir que ja havia iniciat el mateix Rossellini en les seves pel·lícules amb Ingrid Bergman. I en els 70, Pasolini va posar fi al tsunami revolucionant la representació del sexe i de la mort, fins al punt de quedar ell mateix sepultat enmig del devessall, assassinat en circumstàncies encara misterioses a mitjans de la dècada. Va ser el primer avís que alguna cosa arribava al final.
Hem oblidat noms, per descomptat. Podríem parlar també de Marco Ferreri, que va tornar d’Espanya en els 60 per transformar l’esperpent en crònica d’una decadència: la de les formes tradicionals, la de la masculinitat. O de Bernardo Bertolucci, que en la dècada següent ja va parlar d’Europa com d’un continent mort i enterrat després del fracàs estrepitós del Maig del 68.
Podríem parlar de cineastes avui tristament oblidats, encara que igualment magnífics: Luigi Comencini, Mario Monicelli, Pietro Germi, Dino Risi, mestres de l’humor crític i amarg. O de Valerio Zurlini, que només va dirigir vuit llargs en un quart de segle, però un va ser La chica con la maleta (1961), un altre, Crónica familiar (1962, basat en Vasco Pratolini), un altre, La primera noche de la quietud (1972, amb un extraordinari Alain Delon)… La llista seria interminable: hi va haver un temps en què el cinema italià era el més divers i creatiu, el menys predictible.
Tot això es va acabar als anys 80, amb Berlusconi, Canale 5, la mort de molts d’aquells mestres –a més de Pasolini, també Visconti, Fellini, Rossellini…– i l’arribada de la postmodernitat. Des de llavors, només unes quantes excepcions enfront de la vulgaritat general: Nanni Moretti, que a Caro Diario (1993) va viatjar amb la seva Vespa al lloc on van assassinar Pasolini, i poc més. Tant Paolo Sorrentino com Luca Guadagnino, estrelles globals del cinema italià del segle XXI, no tenen altre remei que recórrer al pastitx i a la resurrecció espectral de les glòries del passat: no inventen formes, només les reciclen, amb més o menys fortuna.
