Els anys 2025 i 2026 són de cinquantenaris; entre altres, les cinc penes de mort decretades pel franquisme, l’agonia i mort del dictador o la proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya. S’han complert també els cinquanta anys de la celebració de les últimes eleccions a enllaços sindicals i jurats d’empresa convocades per la Confederación Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat «vertical» franquista. Uns comicis que marcaren un abans i un després en la història del moviment obrer, sobretot per la victòria de les candidatures impulsades per CCOO i el PSUC-PCE que, en aquells dies, defensaven l’aprofitament de les «possibilitats legals» del sindicat vertical. D’altres sindicats, com USO i UGT principalment, no tenien encara presència organitzada a les empreses, sobretot UGT, que es decantava pel boicot.
Explico aquí el cas de la SEAT, fàbrica on vaig treballar durant deu anys (de 1970 a 1981), els de la Transició en què, tal com deia el poeta, «tot estava per fer i tot era possible». Vaig travessar per primera vegada la porta de la SEAT el 13 d’octubre de 1970. A la factoria de la Zona Franca hi treballaven aquells dies més de 30.000 persones. L’empresa havia reclutat gairebé tota la promoció de mestres industrials que aquell mateix any havíem acabat els estudis a la Universitat Laboral de Gijón; una de les joies del règim franquista, dedicada a formar laboralment els fills dels obrers. SEAT ens prometé un bon sou, vacances d’estiu i d’hivern i unes possibilitats il·limitades de promoció.
No s’equivocaven: el primer sou que vaig cobrar duplicava amb escreix el del meu pare, treballador de la indústria tèxtil. Quatre episodis marcaren profundament el meu pas per la fàbrica: l’ocupació de la factoria de la Zona Franca el 18 d’octubre de 1971; les vagues generals de 1974 i 1975 que acabaren amb 500 acomiadats, seguides del triomf obrer a les eleccions sindicals de la primavera de 1975 i la posterior constitució del Consell de Fàbrica unitari; finalment, arribà la consolidació de la pluralitat sindical i la liquidació del Consell de Fàbrica que tant havia costat d’aconseguir. Tot plegat, inserit en el context de les disputes internes entre eurocomunistes i prosoviètics-leninistes en el si de CCOO i del PSUC, que en poc temps durien el partit a la irrellevància i a l’extinció.
