Hi ha dues coses que sorprenen molt els visitants de l’exposició sobre els 75 anys d’El Ciervo al Palau Robert –que està oberta fins al 18 de gener de l’any vinent. Tres, de fet, si comptem la prèvia o inicial, un número, el 75, que figura al títol i convida a entrar: «75 anys de cultura i pensament lliure». 75 anys, diu? Sí, sí, 75. Caram, 75! A veure…
El Ciervo, recordem-ho, és una revista de Barcelona que es publica de manera ininterrompuda des de 1951, és a dir que ha estat –i continua– entre nosaltres acompanyant diverses generacions al llarg de vuit dècades, inclosa l’actual. Per què sorprèn, doncs, si manté una presència tan llarga i constant? Per la discreció. Passejant una estona amb calma per la magnífica mostra, molt ben comissariada per Sergi Álvarez Riosalido, el visitant s’adona, en efecte, que El Ciervo és part del paisatge, també urbà, però sobretot mental, cultural, moral, en el qual ens reconeixem. Ho és, potser, molt més que no ens pensàvem. Hi ha a l’exposició molts referents per compartir, molta fibra de la matèria de què estem fets, i es percep, a les sales, una caloreta, un batec suau que uns descobreixen i altres retroben, reconfortats. «Quina sort que tot això es mantingui» és una conclusió plausible que en sol treure l’espectador.

I és que, sense estridències ni gesticulacions, El Ciervo és com una d’aquestes figures que no reclamen l’atenció ni fan nosa, però fan falta perquè ocupen el seu lloc en l’equilibri del conjunt. O, si voleu –metàfora potser més pertinent–, una mena de presència vaporosa, deliqüescent, quasi invisible com el paper blau clar que fa de cel al teló de fons del pessebre.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




