La primera és Father Mother Sister Brother (2025), dirigida per l’estatunidenc Jim Jarmusch. En altres paraules, el film d’un director bastant conegut, fins i tot més enllà de la cinefília. Dit d’una altra manera, la pel·lícula d’un cineasta de 73 anys amb una llarga carrera a l’esquena, que inclou pel·lícules avui mítiques del «cinema d’autor» com Estranys al paradís (1974), La nit a la Terra (1991) o Paterson (2016). I, last but not least, també un film bastant còmode d’habitar per la mateixa audiència a la qual va dirigit, compost per tres episodis dedicats a explorar les relacions familiars, amb actors i actrius més o menys populars —de Tom Waits a Charlotte Rampling, d’Adam Driver a Cate Blanchett— i uns diàlegs que es mouen amb soltesa i facilitat entre la comèdia i el drama, que des del principi saben trobar un bon punt mitjà entre tots dos.

La segona d’aquestes pel·lícules és Fuck the Polis (2025), dirigida per la portuguesa Rita Azevedo Gomes. En altres paraules, el film d’una directora que només la cinefília més radical aprecia i reivindica, que ni tan sols sembla existir més enllà d’aquest àmbit. Dit d’una altra manera, la pel·lícula d’una cineasta de la mateixa edat que Jarmusch però de procedència molt diferent i amb moltes menys pel·lícules, potser pel seu caràcter marginal i la seva tendència a treballar en projectes petits, sense gaire ambició econòmica. I, last but not least, també un film incòmode, agressiu envers la seva audiència, que no dona facilitats i que ni tan sols es digna a acceptar el format d’una ficció o d’un documental: no se sap ben bé en quin àmbit es mou, no hi participen actors professionals pròpiament dits i s’ofereix al possible espectador més com un quadern d’anotacions que com una pel·lícula en el sentit habitual del terme.

No obstant això, les aparences enganyen, com gairebé passa sempre. Què els semblaria si els digués que Father Mother Sister Brother i Fuck the Polis em semblen pel·lícules molt pròximes entre si, que persegueixen objectius semblants i transiten camins paral·lels? Ja he deixat escrit abans que el film de Jarmusch és una barreja entre comèdia i drama que s’estructura en tres episodis. Afegiré ara que aquests petits capítols –d’entre 30 i 40 minuts cadascun– segueixen estrictament l’ordre del títol per donar forma a unes trames delicades: el primer presenta un pare (father) que rep la visita del seu fill i de la seva filla, que al seu torn a penes tenen contacte entre si; en el segon hi veiem una mare (mother) que convida a berenar les seves dues filles, molt diferents l’una de l’altra; i el tercer està dedicat a dos germans de diferent sexe (sister brother) que van al pis dels seus pares després de la mort d’aquests.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït