Els dies 1 i 8 de febrer de 1976 van tenir lloc a Barcelona les manifestacions més nombroses d’ençà de la instauració de la dictadura del general Franco, que feia dos mesos i escaig que havia mort. En aquell moment hi havia a Espanya prop de tres mil presos polítics, galdós últim balanç de gairebé quaranta anys d’un dictador que va morir matant, signant cinc sentències de mort només dos mesos abans del seu decés.
L’indult del 25 de novembre de 1975, amb motiu de la coronació de Joan Carles, encara en deixa a la presó un miler, per la qual cosa l’amnistia tenia tanta capacitat de convocatòria; també perquè l’indult era una mesura de gràcia, que mantenia els antecedents penals, mentre que l’amnistia, mesura de justícia, els eliminava. L’humanisme contra la injustícia feia coincidir fins i tot molt més del que ja consensuava l’Assemblea de Catalunya, màxim organisme unitari de la història de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals, que era l’organisme convocant.
L’amnistia era el primer punt programàtic de l’Assemblea de Catalunya, constituïda el 7 de novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona pels principals partits polítics i sindicats de l’oposició al règim. Els punts següents demanaven les llibertats polítiques, el restabliment de l’Estatut de 1932, com a via cap a l’autodeterminació, i la coordinació amb els pobles d’Espanya. L’amnistia era una reivindicació de principis prepolítics, de restituir aquella llibertat individual que el feixisme havia arrabassat en el dolor de tantes i tantes persones passades per tortures, presons i exilis.
El dramaturg Fernando Arrabal va escriure un llibre titulat Carta al general Franco, prohibit per la censura, òbviament, on hi deia: «España no era sino una cárcel compuesta de pequeñas cárceles que se precipitaban hacia el infierno». Eren la Model i la Trinitat de Barcelona; Carabanchel i Yeserías, a Madrid; Torrero a Saragossa, Martutene i Nanclares de la Oca al País Basc; els terribles penals de Burgos i el Puerto de Santa María... I «enllà del temps», per dir-ho amb Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya, quedaven els terrorífics camps de concentració de la postguerra ideats i dirigits per les SS nazis repartits per la geografia peninsular.
Mort a trets d’Antonio Ruiz Villalba
En la sessió fundacional de l’Assemblea, aquella manifestació antirepressiva hi era ben present, feia poc la policia havia mort a trets el treballador de la SEAT Antonio Ruiz Villalba, evocat amb to èpic pel metge poeta Joan Colomines, abans de llegir la carta de salutació dels presos polítics de la Model en el paper ceba original d’aquells finíssims de les còpies a màquina, ideal per a passar d’estranquis al locutori. L’advocat Josep Andreu Abelló, president del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana, obria aquell acte històric trenant un llaç entre passat i futur.
