Va ser el 1952 quan es va estrenar Europa ’51, la segona col·laboració entre el director Roberto Rossellini i l’actriu Ingrid Bergman. Ella havia irromput en la vida d’ell al principi de la dècada, procedent d’un Hollywood que ja no podia oferir-li res, i la parella va debutar amb Stromboli (1950), la història d’amor entre una dona i un volcà, potser el moment culminant d’aquell neorealisme que ell també començava a superar. Per això, per venir de dos creadors que no volien cap altra cosa que abjurar dels seus passats respectius, Europa ’51 és ja una revolució cinematogràfica en si mateixa.
Comença descrivint la vida d’una família burgesa a la Roma de postguerra, però després pren rumbs més insòlits. El fill petit es llevarà la vida –el segon suïcidi infantil en l’obra de Rossellini, després del del nen d’Alemanya, any zero (1948)– i la dona entrarà en crisi, renegarà de la seva classe social, visitarà fàbriques i hospitals, intentarà trobar un sentit al seu temps i a la seva existència mateix. Ingrid Bergman interpreta aquest personatge femení –del tot insòlit a l’època– amb una barreja de desconcert i entrega que encara avui sorprèn i commociona. I Rossellini la filma amb una urgència feroç, amb una càmera que no sembla tenir por de res.
El públic i la crítica van rebre Europa ’51 amb estupor. Ara sabem que el seu atreviment, el seu desvergonyiment, van agafar tothom per sorpresa. No obstant això, passats els anys, i sobretot ara, Europa ’51 resplendeix amb una lluentor inusitada: és com si el personatge d’Ingrid Bergman, aquesta dona que intenta entendre el món que l’envolta, fos la metàfora perfecta del nostre temps, aquest altre moment històric de confusió i crisi que ens ha tocat viure.
Pot ser que el «cinema modern» naixés oficialment amb altres pel·lícules, entre les quals alguna posterior del tàndem Rossellini-Bergman, però si parlem d’emocions compartides, de les maneres en què un film pot connectar amb una audiència determinada en un moment concret, no hi ha dubte que Europa ’51 ha acabat travessant èpoques i reflectint uns temps que inicialment no eren els seus. Giorgio Agamben va parlar del fet «contemporani» com allò que, fins i tot no sent actual, «és capaç […] de percebre i entendre» el nostre temps. Doncs bé, en aquest sentit, Europa ’51 continua sent, com a pel·lícula, la nostra «contemporània» per excel·lència.
