L’11 de novembre és una data assenyalada per als països que van lluitar a la Primera Guerra Mundial. Es commemora el final del conflicte, però ha esdevingut una jornada per a recordar, a molts països, els sacrificis de tots els membres de les forces armades i honorar els veterans. En aquesta data solemne, el 2020, el general Mark Milley, de l’exèrcit dels Estats Units i cap de l’Estat Major, va pronunciar un discurs notable.
Era la primera presidència de Donald Trump. El general Milley, que inaugurava el Museu Nacional de l’Exèrcit, en el seu discurs va recordar els sacrificis de tants soldats dels Estats Units en les guerres en què havien participat. En el museu, va dir, hi podem «veure les relíquies i escoltar les històries a través dels ulls i les veus dels soldats individuals que van patir tant per la causa de la llibertat i per la seva devoció incondicional a la Constitució dels Estats Units, el nord moral per a tots nosaltres que vestim l’uniforme.» Més endavant, recordava que «som únics entre els exèrcits, entre els militars. Nosaltres no jurem fidelitat a un rei o una reina, a un tirà o a un dictador. Tampoc jurem fidelitat a un país, a una tribu o a una religió. Nosaltres jurem fidelitat a la Constitució.»
Aquest discurs representa alguna cosa més que la convicció individual d’aquest militar. Hi podem percebre, de fons, el famós discurs fúnebre de Pèricles, on explicava la democràcia d’Atenes per la qual s’havien sacrificat els seus guerrers. La politeia grega, en el pensament d’Aristòtil, és el concepte en què s’inclou tant l’ordenament que regeix la vida de la comunitat com la comunitat cívica mateixa. En les paraules del general d’Infanteria, la Constitució sembla més que un document jurídic: és el que representa i es confon amb la nació. Hi ha països on, per defugir els riscos acreditats del nacionalisme, s’invoca el «patriotisme constitucional.» Als Estats Units, podríem dir, en la línia de Milley, que «constitucional» és un adjectiu redundant.
Els Estats Units no existeixen sense la seva Constitució, signada el 1787 i que va entrar en vigor més tard, un cop ratificada pels territoris que havien de formar el primer país federal de la història moderna. No és el resultat d’una història centenària, sinó d’un acte jurídic que culmina la primera guerra d’alliberament colonial que podem reconèixer, i que comença amb un document que compleix dos-cents cinquanta anys el 4 de juliol: la Declaració d’Independència, redactada per Thomas Jefferson. Per primera vegada, en un document públic, apareixia el nom dels Estats Units d’Amèrica. En aquell moment, els Estats als quals referia eren les colònies insurrectes.
Una veritable revolució
Aquest text és un dels més importants per a la història del pensament polític i del constitucionalisme, i obre una era nova en la història política. Molts dels canvis que portarien a la implantació d’un règim liberal havien nascut a Anglaterra de l’evolució de les estructures medievals. A batzegades, l’aristocràcia i després el Parlament havien anat esgarrapant el poder del monarca. La Declaració d’Independència expressa una veritable revolució.
