Des de la mort del general Franco, la tensió nacionalista entre l’Estat central i autonomies històriques com les de Catalunya, el País Basc i Galícia s’ha anat perfilant en sectors d’opinió cada vegada més amplis com un problema irresoluble, que només caldria abordar, potser, des de la conllevancia resignada suggerida per Ortega en el debat sobre l’Estatut celebrat a les corts republicanes el 1932. En aquell debat, Manuel Azaña, enfront d’Ortega, s’havia mantingut fidel a la idea que l’únic problema que podria resoldre el nou sistema democràtic no responia a la pregunta de què és Espanya, sinó a la de com es governa. I la proposta que desgranaria a continuació, complementària de la que havia formulat mesos abans en relació amb la llibertat religiosa, es va concretar a establir una República capaç de garantir la convivència entre individus, no entre nacions, com feia entendre la conllevancia d’Ortega.

La intervenció d’Azaña es va dirigir formalment en contra d’alguns diputats de la Cambra. En última instància, va anar contra la narració del passat de la qual Ortega es feia ressò des de la publicació d’España invertebrada el 1921, i que, per part seva, el futur president de la República havia criticat en diversos articles i assajos. España invertebrada no posava en qüestió els trets amb els quals els autors de la generació del 1898 definien la nació, l’essència de la qual associaven amb el catolicisme i Castella, sinó que els caracteritzava per mitjà d’una retòrica i unes metàfores diferents, importades del camp semàntic de la ciència i no de les obres literàries del Segle d’Or.

Ortega, en efecte, no invoca l’idealisme del Quixot i el realisme de Sancho per caracteritzar Espanya, tal com ho faran Unamuno, Maeztu o Ganivet, sinó unes misterioses «lleis de gravitació espiritual» que regirien les relacions entre els homes «exemplars» de l’elit i els «dòcils» de la massa, així com també unes equacions matemàtiques singulars que permetrien calcular –llegim a España invertebrada– la «densitat vital» i la «vitalitat històrica» de la nació en un moment determinat, i establir-ne el «pols».

La paradoxa a la qual s’enfrontarien els redactors de la Constitució de 1978, i que continua vigent en commemorar mig segle de l’inici de la Transició, rau en el fet que, en implantar una fórmula autonòmica que reprenia la de Catalunya de 1932, adoptaven, d’una banda, la solució política suggerida per Azaña per reconduir la tensió nacionalista, mentre que, de l’altra, creien que estaven donant forma a la conllevancia defensada per Ortega, incompatible amb l’anterior.