Llegeixo en algun lloc la ressenya d’una pel·lícula –no n’esmentaré el títol– la qual s’enalteix simplement perquè evita aquells «experimentalismes» que «avorreixen tothom», segons l’autor. Després ensopego amb un altre text que lloa un segon film –que també quedarà en l’anonimat– perquè no es fica en «complexitats» o «profunditats» que només poden interessar uns pocs. I en un tercer article, per acabar, s’entronitza una altra pel·lícula estrenada recentment per abordar un tema «important» i «actual» (sic), cosa que m’acaba d’inquietar definitivament: no serà que ja només interessen els films que poden contribuir a la conversa social, pensats perquè se’n parli en una sobretaula o prenent unes canyes –en una terrassa, per descomptat–, com es parla del llibre o de l’exposició de moda?

Digueu-me pedant, però pertanyo a aquesta raça, potser en extinció, que encara gaudeix amb els «experimentalismes», les «complexitats» i les «profunditats», sobretot i especialment en el terreny cinematogràfic. Per contra, m’avorreix fins a l’extenuació el que és fàcil, obvi, el que se’m dona ben mastegadet.

El llenguatge de les imatges s’ha banalitzat fins a tal punt, d’un temps ençà, que ja em veig incapaç d’enfrontar-me als codis convencionals que es limiten a explicar una història, gairebé sempre de manera expeditiva i precipitada. I m’apassionen, en canvi, les propostes que em desafien, que em desconcerten, que m’obliguen a activar un altre tipus de pensament aliè a aquesta percepció automatitzada per a la qual sembla que estan concebudes no solament la major part de les sèries televisives actuals, sinó també moltes de les pel·lícules que s’estrenen a les sales comercials o fins i tot als festivals de cinema.

També es tracta d’una qüestió política: deixeu-me fer aquí un triple salt mortal sense xarxa i pensar que potser l’auge de la ultradreta a tot Europa, veritablement angoixant mentre escric aquestes línies, té alguna cosa a veure, sens dubte, amb dècades i dècades de llenguatges audiovisuals simples i directes, reduïts a meres consignes que ja semblaven concebudes per passar després directament a formar part de les xarxes socials. Una cosa ha portat a l’altra, i així estem.

Perquè clamar per la facilitat és perillós. I més preocupant encara quan aquestes exigències venen de sectors presumptament «progressistes», en nom de no sé quina voluntat d’exaltar el que és «popular», aquest invent dels totalitarismes que sectors variats i heterogenis de l’esquerra han abraçat amb entusiasme sense pensar gaire en les conseqüències.