És una de les particularitats que des de bon principi atrauen l’atenció d’El dia de l’escórpora, oportunament assenyalada per Vicenç Pagès en ressenyar la primera edició d’aquesta novel·la de Miquel Bonet (Reus, 1977) que ara, revisada en profunditat, torna a les llibreries deu anys després: «el primer paràgraf –precís i lúdic, experimental i entenimentat– em va subjugar tant que ja no vaig poder parar de llegir». I sí, és cert, de sobte, una vegada escoltem els primers compassos del ritme de la prosa, una col·lecció interminable de recursos esplendorosos per aconseguir l’efecte còmic a través de la imaginació verbal, una vegada coneixem el narrador, un paràsit feliç que es conforma amb una gran dosi d’abúlia a «fer la viu-viu entre els supervivents», i l’acompanyem de matinada cap a la platja per veure’l com deixa caure el pes mort del cos esgotat a la sorra després de la festa, ja no tenim ganes d’altra cosa que seguir a Vilafarta, un poble de la Costa Daurada que s’està preparant per a la temporada turística i on el plat fort són unes Jornades Gastronòmiques amb la promoció de l’escórpora com a protagonista.

 

Personatges secundaris impagables

L’esperança d’un escriptor, deia Auden, consisteix a ser com un formatge d’alguna vall, local, però admirat arreu. A El dia de l’escórpora es descriu l’energia primària d’un poble, «un món minúscul per no haver d’eixamplar l’esperit i poder anar a comprar el pa a peu», un compendi d’insipidesa, cretinisme i terboleses econòmiques, regit pels «factòtums locals, constructors i hotelers», i per on pul·lulen, donant vida a la textura de rerefons de la novel·la, «molts turistes de caravana i espardenya» i un elenc de personatges secundaris tan impagables com els pescadors de tota la vida, els habituals del bar dels inútils, o els headhunters de l’Ebre: tots són els artífexs d’unes anècdotes narratives exemptes de grans intrigues o de passions majúscules, però absolutament memorables per la confiança amb què Miquel Bonet creu en la comèdia per la comèdia, és a dir, per l’habilitat amb què subministra l’ordre de les paraules i la informació que contenen, per l’aliança que trena entre una acció trepidant i un narrador juganer que no s’acaba de creure el que està passant.

Sí que ho fa, en canvi, el lector, sobretot perquè a El dia de l’escórpora Miquel Bonet té la delicadesa de creure que crear és inventar, esborrar la frontera entre el real i el fictici, el normal i l’anormal, el comú i l’estrany, veure la novel·la com un espai per a l’ocurrència i el deliri, el lloc on es pot esdevenir qualsevol cosa, el lloc de la fantasia, com si crear fos la recerca de qualsevol argument que servís per escriure qualsevol idea: de cop i volta, el que semblava una novel·la feroçment costumista, es converteix en l’apropiació al·lucinada d’uns ingredients de ciència-ficció de sèrie B, i una escórpora gegant, com el tauró excepcional de Peter Benchley que havia decidit lluitar contra els homes per dir potser que el món havia perdut la seva naturalesa cristal·lina i era gomós, opac i de fang, s’entossudeix a cruspir-se els banyistes de Vilafarta.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.