Pàgina rere pàgina, mentre anem avançant en El que sabia la Maisie (1897), experimentem unes impressions que no sabem fixar i descriure amb exactitud, com si la manera de fer de Henry James (Nova York, 1843-Londres, 1916) –aquell escrupolós insinuar sense dir, empresonat en una espiral pertorbada de circumloquis, aquella inclinació a discórrer entre mitges tintes i amb uns matisos tan tènues que sovint ens fan pensar que són tan sols el fruit de la nostra imaginació, aquest novel·lar que sembla esmunyir-se amb massa delicadesa sobre alguna cosa que per alguna raó no pot ser gaire explícita–, ens inculqués la convicció que no som prou competents per desentrellar el fons de l’assumpte que es va desplegant parsimoniosament davant nostre, com si no fóssim prou sagaços per entendre un argument tirant a trivial i més aviat tragicòmic que, en un principi, no brindaria cap mena de complexitat insalvable.

Un matrimoni londinenc, que des del primer instant havia convertit la seva vida de casats en «una oportunitat continuada per a la brega», es divorcia ple de rancors mutus, i el resultat més crucial del litigi, a causa d’unes envitricollades qüestions econòmiques, és que la Maisie, la seva filla de sis anys, en passarà mig amb cada progenitor. De seguida ens assabentem dels rumors, i els seus ecos, que ocasionen en les amistats del pare i en les amistats de la mare les noves circumstàncies de la parella, com si es contemplessin uns imponderables socials inèdits i abundants de sucoses xafarderies, ja que la custòdia de la nena els serveix per acarnissar-se entre si amb un ímpetu despietat.

Però Henry James no seria qui és, el novel·lista excepcional que no tem mai endinsar-se en l’inexplicable, si no cedís a la temptació i no busqués realitzar un altre pas de rosca argumental per dotar El que sabia la Maisie d’una tensió no sempre fàcil d’elucidar. Fins ara tenim un pare i una mare que si volien la nena «no era pel bé que li podien fer, sinó pel mal que, amb la seva ajuda involuntària, podien fer-se l’un a l’altre»; fins ara ens hem limitat a intuir què deuen fer els pares i a seguir què veu i no veu la Maisie, què no comprèn i què comprèn a la seva manera en els rerefons laberíntics dels anhels i les passions dels altres, la seva «por tímida de no poder-se creure del tot el que li deien».