El setembre de 1936, el mateix any en què es publica Esdeveniments en la irrealitat immediata, Mihail Sebastian viatja de Bucarest a Roman, a l’actual Moldàvia, per visitar durant un parell de dies l’autor, el seu amic Max Blecher (1909-1938), i, a la tornada, al dietari que porta hi anota el següent: «Me’n vaig anar abatut, exhaust [...] Tindré valor per tornar a queixar-me d’alguna cosa? El desvergonyiment de tenir capritxos, d’estar de mal humor o irritat? Ell està vivint íntimament amb la mort. No amb una mort abstracta, nebulosa i a llarg termini. És la seva mort, concreta, precisa i determinada, i que coneix en tots els seus detalls, com si fos un objecte. Què li dona valor per viure? Què el sosté? No està ni tan sols desesperat [...] Diverses vegades, en veure’l, vaig estar a punt de posar-me a plorar. A la nit el vaig sentir gemegar i cridar a la seva habitació, i vaig notar que a la casa hi havia algú més a part de nosaltres, algú que era la mort, el destí, no sé qui».
Nascuts en la intersecció, aparentment incongruent, entre els fets biogràfics i l’exclusiu triomf literari, els escriptors mítics com Max Blecher fascinen perquè en el fons suggereixen que l’experiència viscuda, i les capacitats creatives que se’n nodreixen, no sempre es corresponen amb les nostres expectatives sobre com una vida pot estar marcada i delimitada per les seves circumstàncies.
Max Blecher havia vist bruscament alterat el curs de la seva existència el 1928, quan el diagnòstic d’una tuberculosi de la columna vertebral el va condemnar al viacrucis de recórrer un sanatori rere altre, al calvari d’estar-se fins al dia de la seva mort postrat al llit i immobilitzat per una faixa de guix mentre aguantava el suplici lancinant del deteriorament del cos: sota el jou de tal turment, com va aconseguir escriure tres llibres gairebé perfectes? Doncs segurament gràcies al que a Cors cicatritzats (1937), novel·la basada en l’estada en un sanatori de Normandia, anomena l’«aprenentatge de la malaltia», una actitud que no consisteix en la descripció meticulosa del dolor –una presència irrefutable i fonamental, sens dubte–, ni en la queixa feroç contra la mala sort i el patiment físic, sinó a veure i tractar el seu mal com una via d’accés a un món grotesc, melancòlic i fugaç, agrament bell fins i tot, que li modela la sensibilitat d’una manera singular i sovint incòmoda –no interpreten així la realitat els escriptors?–, com si fos l’entrada a un món que li impossibilita el retorn a la quotidianitat habitada anteriorment i que li impedeix «curar-se» de la forma de sentir, mirar i pensar en què s’ha iniciat, escapar del seu «cau il·luminat», per fer servir el títol de la tercera i última novel·la que va escriure, acabada poc abans de morir. Com Kafka amb la seva tuberculosi pulmonar, Max Blecher també hauria pogut parlar d’aferrar-se a la malaltia com un nen als plecs de la falda de la seva mare i imaginar-se la batalla verbal lliurada entre el cervell i la part avariada del cos.
