El 1969 un estudiant de la Universitat de Califòrnia enviava el primer missatge d’un ordinador a un altre utilitzant Arpanet, Neil Armstrong feia el primer pas d’un home a la lluna i Beatriz de Moura celebrava el naixement de l’editorial Tusquets en una festa en la qual Joan de Segarra va batejar amb el terme gauche divine una generació que revolucionaria l’edició espanyola. Joves, amb pares rics, desinhibits, grans bevedors i amb ganes de treballar divertint-se seriosament, s’havien conjurat per deixar enrere la immundícia cultural franquista i, de passada, donar una lliçó d’heterodòxia a l’esquerra dogmàtica: el poeta José Agustín Goytisolo explicava que un dirigent del PSUC va passar la consigna de no anar a una conferència de Pasolini, perquè «després diran que els comunistes som tots marietes».
Malgrat que Barcelona estava més a prop de París i el seu Maig que de Madrid i el seu gris policial, pocs van repetir l’eslògan «Prefereixo equivocar-me amb Sartre que tenir raó amb Raymond Aron». Veure la foto de Sartre manifestar-se darrere d’una pancarta dels seguidors del sanguinari Mao i saber que Simone de Beauvoir havia tingut el seu primer orgasme amb el novel·lista Nelson Algren i no en divuit anys de relació amb l’autor de L’ésser i el no-res, pot explicar que Jorge Herralde es decantés pel situacionista Guy Debord i Beatriz de Moura per Albert Camus.
Va passar el temps i, gairebé sense avisar, es van adonar que ja eren més grans que Carlos Barral, l’editor pioner que va dissoldre massa aviat (61 anys) les seves cendres a les aigües de Calafell i, no gaire després que Esther Tusquets, que mirava sempre el mateix mar de tots els estius des del 2012 a Cadaqués. Aquella tribu entremaliada s’anava extingint en silenci. El 2026 han mort en pocs dies Frankie Sert i Beatriz de Moura. El comte il·lustrat, que havia estat un dels accionistes anònims de Tusquets i entenia la gastronomia com una taula comuna civilitzadora, va voler un comiat sense capellans ni tanatori, una festa al sol, amb flamenc i vi i paraules intel·ligents d’adeu.
