L’evolució del cineasta portuguès Miguel Gomes és molt representativa del trajecte que ha recorregut, fins ara, el cinema del segle XXI. Aquel querido mes de agosto (2008), el seu segon llargmetratge, viatjava del documental a la ficció en un dels itineraris més bells que es recorden sobre aquest tema: com si la porta que havia deixat oberta Abbas Kiarostami durant la dècada anterior –en aquell gest audaç i inaudit que alberguen films com Y la vida continúa (1992) o A través de los olivos (1994)– es transmutés en una nova forma de relat.
A continuació, amb la inoblidable Tabú (2012), Gomes es va dedicar a experimentar amb la narració i es va inventar un nexe que encara no existia entre el cinema clàssic i el cinema contemporani, entre les pel·lícules d’aventures dels anys 40 i 50 i les cerques estètiques que havien començat amb el nou segle. Aquesta fascinació per l’art d’explicar històries, i per com fer-ho quan totes sembla que ja han estat explicades, va aconseguir la màxima esplendor a Las mil y una noches (2015), on Gomes va dedicar més de sis hores a recrear el clàssic oriental en forma de crònica sobre el present portuguès, una barreja insòlita entre fantasia i realisme que encara no ha estat celebrada com es mereix.
I ara, després de la pausa intrigant de Diarios de Otsoga (2021), una de les poques pel·lícules de la història del cinema explicades al revés, arriba Grand Tour (2024), segurament el cim de l’art esquiu i commovedor de Gomes fins avui, un melodrama colonial que es mira a si mateix per preguntar-se què se n’ha fet del melodrama colonial.
Però no ens hem d’espantar, perquè Grand Tour no és una pel·lícula narcisista o entotsolada, no es dedica a contemplar-se el melic com si el món no existís.
Per contra, és un dels pocs films realment emotius que he tingut ocasió de veure últimament, si per això entenem no tant la llàgrima fàcil o la conxorxa amb l’espectador –per desgràcia tan freqüent en aquests temps– com l’enfrontament directe amb la pregunta que realment importa: què pot fer el cinema per commoure’ns com si fos la primera vegada que veiem imatges en moviment?
