Molts col·leccionistes es van quedar petrificats l’estiu passat quan van veure per primer cop l’àlbum oficial del Mundialet de Clubs de la FIFA. El motiu residia en el cromo que Panini va emprar per promocionar-lo. El de Haaland o Mbappé, dos dels millors futbolistes que van participar en el torneig? No. El de Gianni Infantino. En un adhesiu de colors llampants i amb un text en majúscules on hi deia «The emblem» (L’emblema), el president de la FIFA apareixia exultant amb els dits polzes amunt. Evidentment, hom pot pensar que es tracta d’un gest anecdòtic i divertit. Però també serveix per explicar, sense embuts, de qui parlem quan parlem d’Infantino. L’italosuís és un dirigent que no desaprofita cap ocasió per exhibir la seva megalomania.

Res no feia sospitar d’aquesta deriva quan Giovanni Vincenzo Infantino, fill d’emigrants italians nascut a Brig-Glis (Valais, Suïssa) el 1970, exercia amb disciplina el rol de secretari general de la UEFA, un càrrec que va obtenir el 2009 i que, de tant en tant, li oferia la possibilitat de treure el cap per la televisió. Advocat de professió, durant anys va remenar les cireres a Nyon, supervisant el nou format de l’Eurocopa 2016, que va passar de 16 a 24 participants, i coordinant el naixement de la Lliga de les Nacions de la UEFA. Un torneig nou i un torneig renovat; espòiler del que acabaria fent anys després al capdavant de la FIFA.

Infantino, dèiem, fou sobretot el rostre dels sortejos de la Lliga de Campions, una funció sobre la qual va edificar una imatge de persona íntegra i inofensiva. Alguns el titllaven d’avorridot i ell confessava haver patit assetjament escolar quan era un nen a causa de les seves pigues i els seus cabells pèl-roigs. Fins i tot era habitual veure’l caricaturitzat a les xarxes socials com el «calb de la Loteria de Nadal», un mem amb el qual els aficionats pregaven perquè el dirigent repartís «sort» abans del tradicional sorteig de vuitens de final de la Champions, que se celebrava a principis de desembre.

En més de 120 anys d’història de la FIFA, una entitat sense ànim de lucre i amb uns estatuts que l’obliguen a ser políticament neutral (quin acudit), ningú no s’havia atrevit a arribar tan lluny.

Aquest 2026, però, es compliran deu anys des que lidera l’organisme futbolístic més important del món i val a dir que, per les aliances consolidades i les decisions preses, està esprement l’experiència al màxim. Dit d’una altra manera: en més de 120 anys d’història de la FIFA, una entitat sense ànim de lucre i amb uns estatuts que l’obliguen a ser políticament neutral (quin acudit), ningú no s’havia atrevit a arribar tan lluny.