El que va passar aquell dimecres de cendra és una història coneguda. Quan estava a punt de començar l’assemblea conjunta amb motiu de la tercera vaga general de suport als vaguistes de les fàbriques més importants de la ciutat, la policia va tractar d’impedir-ne la celebració i de desallotjar els que estaven reunits. L’església de Sant Francesc d’Assís, al barri obrer de Zaramaga, a les cinc i deu de la tarda estava plena de gom a gom. Un comandament policial va entrar al temple i va exigir-ne la sortida, però els reunits s’hi van negar: no n’hi havia motiu, no s’havia produït cap incident que ho justifiqués, ni es va mostrar cap document eclesiàstic que permetés l’entrada de la força pública.
Arran d’això, el governador civil va ordenar el desallotjament de l’església i van començar a llançar-hi bombes de fum. L’ofec i la por van precipitar la sortida dels que eren dins, que van ser rebuts amb cops de porra. Els congregats fora, que no havien pogut accedir al recinte, en veure la situació, van començar a llançar pedres i objectes a la policia perquè deixés d’agredir els que sortien o continuaven dins. Hi havia diversos milers de persones a l’interior –unes tres mil– i tantes o més a fora. Els policies no sumaven els dos centenars, i havien esgotat part del seu material antidisturbis en els enfrontaments matutins.
«Atrapats entre dues masses oposades de manifestants en actitud amenaçadora i agressiva», diu l’informe oficial, sense recursos ni capacitat, i acostumats a solucions extremes quan es veien en perill, van començar a disparar les armes reglamentàries. Cinc obrers van resultar morts, tres a l’acte i dos en els dies següents a conseqüència de les ferides: Pedro M. Martínez Ocio, de Forjas Alavesas, 27 anys; Francisco Aznar Clemente, forner i estudiant, 17; Romualdo Barroso Chaparro, d’Agrator, 19; José Castillo García, de Basa (Grupo Arregui), 32; i Bienvenido Pereda, de Grupos Diferenciales, 30. Hi va haver quaranta-set hospitalitzats, i trenta ferits van ser atesos sense arribar a ingressar. A més de les cinc víctimes mortals, altres vint-i-sis ferits ho van ser de bala.
L’assemblea era una més de les moltes que s’havien anat celebrant en esglésies des que el 9 de gener Forjas Alavesas va iniciar la vaga. Es demanaven augments salarials lineals, reducció de jornada, 100 % del sou en cas d’accident o malaltia, revisió dels convenis en termini limitat i la jubilació als seixanta anys. Un conflicte laboral a l’ús en una ciutat d’industrialització recent, amb una classe obrera en construcció, que només havia protagonitzat alguns conflictes en els primers anys 70 (particularment, la vaga de Michelin de 1972). A la de Forjas se n’hi van sumar d’altres, sobretot del metall, fins a aplegar una mica més de sis mil vaguistes.
